Per a en Miquel Marquès Vilà

És difícil resumir en poques paraules, pare, tot el que has significat per a nosaltres en vida: tants records i vivències compartides, el teu exemple tossut davant tants encerts en el teu caminar per la vida, les teves paraules sàvies quan ens trobàvem en moments difícils…

El nostre pare, el nostre avi, va viure a Madremanya fins a una edat ja avançada, quan vam considerar que ja no podia fer una vida sol en una casa tan gran. Els últims anys va viure a Girona.

Podríem dir que va tenir una vida de qualitat. Aquí, a Girona, al seu carrer, va continuar fent coneixences, i així poder gaudir del barri, dels amics i de la seva gent.

En aquests últims mesos, que ja li costava molt caminar i tenia una salut molt precària, ha estat molt ben cuidat i acompanyat sempre pels seus fills i nets.

El pare estimava el poble. Com tots saben, va presidir l’alcaldia de manera altruista durant 43 anys, sobretot perquè estimava la seva gent i el satisfeia servir el poble. Ell no escatimava mai el seu temps quan calia posar-hi esforç i empenta perquè el poble anés endavant, o per si havia sorgit alguna necessitat, fos petita o gran. Els grans, tots, segurament devem recordar els inicis de l’enllumenat… Era una època en què els mitjans eren molt precaris, i molt sovint era el mateix alcalde qui havia d’anar a canviar una bombeta, o bé calia anar a les tantes del vespre a dintre del transformador perquè, segons ell, algun sector del poble s’havia quedat sense llum. Recordo la por i el neguit que això ens creava a nosaltres, encara petits però prou conscients del perill que corria el pare. Les seves paraules eren sempre les mateixes: algú el necessitava. Demostrava ja així la seva determinació i el seu compromís amb el poble, que continuaria exercint durant anys.

El nostre pare regalava allò que avui dia és tan escàs i preuat: el seu temps. No tenia mai un no quan es tractava d’escoltar, conversar o ajudar algú en moments difícils, fos qui fos. Ell, amb el seu exemple, encarnava: l’honestedat, l’honradesa, la tolerància, la bondat… valors tan importants que avui dia ben bé ens hi podríem emmirallar.

D’ell segurament recordarem el seu caràcter extravertit, conversador, vital... el seu desig de fer content a tothom, el seu somriure afable, i la seva mirada transparent.

El nostre pare, el nostre avi, estimava el poble: les seves cases, els seus carrers, els avenços i, sobretot, la seva gent. De tots sabia, i per tothom s’interessava. Unes de les seves últimes paraules quan ja estava molt fràgil i decaigut van ser que volia que el portéssim a Madremanya.

Segurament si d’algun lloc o espai ens pot observar, deu estar molt content i satisfet que estiguem aquí junts en el seu últim comiat.

Una de les frases que ell tenia marcada en els seus apunts personals era: “Respira alegria, escala tristors, i no t’oblidis mai de somriure.” De ben segur que aquestes paraules el defineixen.

Trobarem a faltar el teu puntal, el teu escalf, la teva abraçada, i el pilar que tot ho aguantava.

Gràcies a tots per la vostra assistència, consol i companyia.