La perseverança d'un home fogós
L'inventor dels glaçons es va arruïnar diverses vegades
Avui no tindríem glaçons de gel –o vés a saber, potser sí– si no fos per la tossuderia d'un nord-americà nascut el 1783 a Boston de nom Frederic Tudor. Fa dos segles se li va ficar entre cella i cella que podria ser un gran negoci fraccionar blocs de gel i enviar-los a les càlides terres del Carib per refrescar les begudes.
La idea va sorgir durant un pícnic familiar, quan Frederic i el seu germà William van començar a fantasiejar sobre la possibilitat d'enriquir-se venent begudes fresques al Carib. El que va començar com una broma entre germans es va convertir en una obsessió per al tercer fill de William Tudor, que als tretze anys va canviar la possibilitat d'estudiar a Harvard per dedicar-se al món dels negocis.
La seva idea semblava estrambòtica a oïdes dels seus interlocutors. Cap patró mercant estava disposat a carretejar aquella volàtil mercaderia. Això va obligar Tudor, amb només 23 anys, a comprar la seva pròpia nau per portar gel tallat des de la granja del seu pare al poblet de Saugus, a Massachusetts, fins a Charlestown i d'allà a l'illa de la Martinica, a una distància de 2.400 quilòmetres.
El 1806 el vaixell, de nom Favorite, va salpar amb 80 tones de gel. Malgrat que la càrrega va arribar en òptimes condicions, el negoci va esdevenir un rotund fracàs. La gent de la Martinica no estava disposada a malmetre el sabor de les seves begudes afegint-hi el gel americà, que a falta de vendes s'anava fonent tan ràpidament com els diners de la inversió feta, entre tres i quatre mil dòlars. De res havia servit enviar per avançat en missió comercial el seu germà William i el seu cosí James Savage.
Frederic Tudor, però, no era un home fàcil de batre, malgrat les adversitats. De l'experiència a Martinica va aprendre que el primer que calia fer era construir un magatzem ben dissenyat al port d'arribada on deixar el gel. D'aquesta manera disposaria de més temps per vendre la mercaderia sense que se li fongués, literalment, entre les mans.
Va enfocar els seus negocis cap a l'Havana, on creia que els cubans serien més sol·lícits. Durant tres anys va anar fent, malgrat no aconseguir construir un magatzem en terra cubana. A poc a poc obria mercat: ara ja li compraven gel els propietaris de cafès i alguns establiments d'alimentació. Fins al punt que consta que el 1809 un vaixell de la competència va arribar a territori cubà. La incipient competència, però, va haver d'acabar tirant el carregament per la borda.
El 1810 arribà el primer èxit: aconsegueix construir el magatzem de gel, obté els primers beneficis i una exclusiva per vendre a l'illa durant sis anys. Quan tot semblava que havia d'anar sobre rodes, es va començar a complicar. La família Tudor es va arruïnar, el seu germà petit, Harry, va naufragar amb una goleta que portava gel a Jamaica i la guerra entre anglesos i americans col·lapsava el comerç marítim. Tudor va passar llargues estades a la presó a causa dels deutes entre 1812 i 1814.
Tossut, en la dècada dels anys vint va aconseguir popularitzar els seus glaçons al seu propi país mentre a l'Havana recollia els fruits que li donava el magatzem de gel. Va expandir el negoci a l'Índia i es va convertir en un multimilionari admirat, conegut amb el sobrenom de Rei del gel.