A reveure, Roser Valentí Motjé

Ahir el telèfon va sonar com ho feia abans, moltes vegades, quan ens deixava algú. La veu trencada d’una bona amiga em comunicava el traspàs de la Roser, l’esposa d’un gran amic: en Joan. Jubilat des de fa uns 10 anys, va ser la persona que va portar El Fornet crec que des del començament. I què passa quan tens contacte diari amb un grup de persones, frec a frec, cada dia? Tu coneixes els neguits de la feina i ells coneixen el teu tarannà a hores intempestives del matí, en diades clau de feina, on encara la gent dorm i d’altres s’estan posant en funcionament com una gran maquinària.

La Roser no hi treballava d’entrada, però aquests negocis arrosseguen família i coneguts, i a la Roser en Joan també la hi va enganxar. És cert que els que tenim el privilegi d’entrar per la rebotiga és com si veiéssim una radiografia en què perceps què passa allà dins, i a mi em va fer gràcia quan em va dir: “És la meva senyora.” La Roser era trempada i amable, però en Joan no s’hi va conformar i hi va posar també l’Eduard, el fill gran, i més tard les bessones, la Montserrat i la Sílvia.

El que he dit abans és ben veritat: com pot ser que d’anar a buscar el pa cada dia es puguin formar uns vincles tan grans? La persona que m’ha trucat ho ha fet emocionada, sabent l’estima que ens teníem tots: en Manolo, ja jubilat; crec que hi treballa un fill; la Sílvia encara hi és; hi havia la Joana, la Pilar, l’Elvira... no puc posar més noms, no hi ha espai, però tots saben com els recordo.

En Joan ara gaudia de la jubilació amb la Roser, sense anar a toc de campana. Però la vida es així i feia algun temps que la salut de la Roser havia estroncat aquests moments de felicitat.

Avui a dos quarts de tres de la tarda li diran adeu al Tanatori de Girona, on ben segur que gent de Palau i rodalia s’acostaran per estar al costat d’en Joan i els seus fills en un moment tan especial, el de dir adeu a una persona estimada: la Roser.

Descansi en pau.