Necrològiques

A reveure, Joan Sureda Gomis

Cantaire fundador del grup Terra Endins d’havaneres, expropietari de la cafeteria Jumar i sobretot amic

El altre dia a la tarda m’arribava la notícia del traspàs d’en Joan per part de la seva germana més gran, la Dolors, de 92 anys. En Joan, no sé si és el sisè dels onze germans fills del Dr. Sureda i la Sra. Antònia Gomis, que havien viscut on vam tenir els Salons Granja Mora.

En Joan va ser un dels fundadors del grup d’havaneres Terra Endins de Girona, junt amb l’Emili Girbal i en Salvador Donato, entre d’altres. Casat amb la Margarita, van tenir tres fills. La Margarita tenia una perruqueria amb les seves germanes al carrer de les Ballesteries. En Joan, amb el seu germà petit, en Martí, va obrir la coneguda cafeteria Jumar, on va aplegar el jovent de l’època just al costat de l’hotel Condal.

Però la vida és injusta i, quan començava a gaudir de la vida i els fills, la malaltia va segar la vida de la Margarita a la flor de joventut, patacades que et marquen per sempre. Persona de grans amics, va tornar a cantar havaneres a l’Escala i amb grups diferents: eren la seva il·lusió.

Fa uns anys em va demanar amistat al Facebook i haig de reconèixer que sempre per privat recordava moments de la seva joventut i es preocupava molt per la salut d’en Raimon. Un dia que intervenien en Raimon em va dir: “Encara que ara no s’estila, procuraré recordar-me d’ell demanant-li protecció divina.” Sempre tenia una paraula adient, jo li preguntava per la seva nena, que era la que havia conegut quan tenien la perruqueria a les Ballesteries, i tenia uns rínxols que jo deia que era Sureda, tot i que la Margarita també tenia els ulls blaus. Voldria dir als seus fills que varen tenir un gran pare.

Fa temps em confessava que estava molt malalt. Ell en el Facebook tenia molts amics, i es va dedicar a fer acudits amb una mica d’ironia, i això em deia que el distreia, ja que tenia moltes ganes de viure i així amb els acudits no pensava en tristeses.

El varen operar de cataractes als dos ulls i va dir que podia anar sense ulleres. Quan va morir en Raimon em va escriure unes boniques paraules i vaig considerar que allò eren amics. Eren plenes de sentiments, perquè ell també sabia el que era perdre germans com en Carles.

També em va fer saber que feia 17 anys que era a Palamós, a prop del mar i de les havaneres, i que havia trobat una gran persona a qui podria donar el títol d’àngel que l’estava cuidant, i jo des de aquí li dono les gràcies per la gran companyia i companya que ha estat d’en Joan. Ha fet que els seus patiments fossin més suportables. Em penso que es diu Cesca. Gràcies per tot el que has representat i fet per en Joan.

Joan, et dono les gràcies pels bonics missatges que ens vas deixar a en Raimon i a mi al Facebook, per l’estima que sempre has demostrat per la nostra família. Sé que quan arribis seran moltes les persones que et vindran a esperar i estic segura que ja no et marejaràs per estar dret i de la teva boca en sortirà una dolça havanera. Sé que no podràs tenir el comiat merescut per tota la teva trajectòria i per com n’eres, d’estimat, però penso que l’escalf dels que t’estimem i no t’oblidarem t’arribarà de segur.

Descansa en pau.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia