Apunts

Recordant Pere Madrenys i Caballé

Amic, periodista i escriptor

Ahir, mitjançant la premsa, vaig assabentar-me del traspàs de Pere Madrenys. He de reconèixer que la notícia em va agafar per sorpresa. Sabem que tots tenim un dia per marxar, però fa temps que estic un xic apartada de la vida dels gironins. No coneixia el seu estat de salut ni la seva estada al Centre Maria Gay. Abans la gent trucava, ara molts es refien de les noves tecnologies, i a vegades passa això: se’n van i no te n’assabentes.

Amb el senyor Pere Madrenys –disculpeu que el tracti de vostè, és un costum que tinc de petita– fa molts anys ens va passar una anècdota molt curiosa i graciosa, i de la joventut, que no cal esmentar: ha quedat entre ell, els de casa, amb un toc de gràcia, secret de confessió. Tots sabem la gran petjada que ha deixat a la nostra ciutat i en altres indrets del país en diferents àmbits, especialment a El Punt, Presència, Col·legi de Periodistes, etc.

Jo vaig al vessant personal. El coneixia per la seva trajectòria periodística, però quan més vaig entrar en contacte amb el senyor Madrenys va ser quan la direcció d’El Roure, de la qual el senyor Madrenys formava part de l’equip de redacció, mitjançant la Dolors em van dir si podria escriure articles per a El Roure, la revista que fa l’Ajuntament de Girona, junt al Consell Comarcal, de la Gent Gran. Em va encantar, tinc un munt d’articles. La coordinació en aquells moments anava a càrrec de Plural Comunicació. Impressió Gràfiques Alzamora. D’aquesta època sols tinc paraules de felicitació de com sortia la revista.

Un dia el senyor Madrenys em va trucar per fer-me una entrevista. Vàrem quedar que l’única cosa que vaig demanar diferent a altra gent és que sortissin fotos dels gegants i capgrossos, ja que per a mi, per la tasca que vàrem dur de recuperació de gegants antics i fer-ne de nous, ells eren els veritables protagonistes.

L’entrevista va sortir publicada al n. 39 de l’any 2011. Ell sap prou bé el ressò que va tenir; no es va deixar cap punt per tocar. La granja feia nou anys que estava tancada; a molta gent li va encantar. La seva entrevista és un tresor més del meu cor; mai va deixar de parlar dels fundadors de la granja Mora, en Joan i la Pilar, els nostres pares i del Raimon, el meu germà, que encara hi era. Això em va fer feliç.

A l’espai A Raig va fer servir la picardia i vàrem riure. N’esmentaré un parell. Em diu: “Un rei?” Jo li vaig dir: “El rei negre.” “M’ha dit alguna mentida?”, “No, però he callat moltes veritats.”

Senyor Madrenys, sé que ha tingut el que moltes persones desitjarien tenir en aquest moment tan especial de dir adeu a la vida: estar envoltat de la persona que estimes i t’ha estimat, i la Montserrat no l’ha deixat quan malauradament aquesta malaltia que conec de tan a prop ja li va fer dir adeu a la vida fa temps.

Avui, a les sis de la tarda, se celebrarà la cerimònia religiosa a la parròquia de Santa Eugènia, on de ben segur representants del món religiós, periodístic i mitjans de comunicació es trobaran per acompanyar-lo en el seu darrer camí i estar al costat de la Montserrat. Quan es retrobi amb els meus, els digui que els enyoro molt.

Descansi en pau.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a