Canals

Can Busquets

L'any 2007 es va celebrar el centenari d'un establiment estretament lligat a la vida de la ciutat, i molt especialment a la vida de la plaça Marquès de Camps

Segons consta en acta nota­rial, el 27 de juliol del 1907, Ricardo Mas­sot Costa, far­macèutic, va ven­dre la botiga de la plaça Marquès de Camps a la senyora Teresa Norat Tur­bau, vídua de Jaume Bus­quets Trias, pel preu de 2.000 pes­se­tes, amb tota la mer­ca­de­ria inclosa, i així va començar una història que fa tres anys va arri­bar a un segle de vida.

La botiga va ser pro­pi­e­tat de Teresa Norat fins al 30 de setem­bre de l'any 1910. Durant aquests anys, l'esta­bli­ment va ser ges­ti­o­nat pel seu fill Emili Bus­quets Norat. Una nota del diari libe­ral La Lucha, del 3 de setem­bre del 1907, reproduït en el lli­bre que Emili Bus­quets va publi­car amb motiu del cen­te­nari, deixa constància d'aquesta pri­mera transacció. «El anti­guo y acre­di­tado esta­ble­ci­mi­ento de dro­guería que fue de don Benito Masot ha sido adqui­rido por el joven don Emi­lio Bus­quets Norat, inte­li­gentísimo y práctico en el comer­cio de dro­gas, por lo que cre­e­mos que unido ello al crédito que goza el esta­ble­ci­mi­ento ha de ser causa de que pro­duzca bue­nos ren­di­mi­en­tos la adqu­si­cion. Así lo dese­a­mos». Arran d'aquesta com­pra, a la botiga s'hi van fer refor­mes impor­tants.

El 30 de setem­bre del 1910 es van fer capítols matri­mo­ni­als i la botiga va pas­sar a ser, de dret, de la jove pare­lla for­mada per Emili Bus­quets i Maria Bosch Mas­fer­rer, filla d'una nis­saga de comer­ci­ants, com el seu marit. Ell hi apor­tava la botiga i la Maria Bosch 5.000 pes­se­tes de dot.

Uns anys més tard, el 12 de juliol del 1930, el matri­moni Bus­quets Bosch va adqui­rir la tota­li­tat de la finca senya­lada amb el número 3 de la plaça Marquès de Camps per la quan­ti­tat de 61.000 pes­se­tes, amb la qual cosa l'edi­fici cone­gut amb el nom de can Bosa­coma es va con­ver­tir en can Bus­quets.

El matri­moni va tenir qua­tre fills: en Benet, la Dolors, la Teresa i la Maria Pie­tat, i la botiga va pas­sar a l'hereu, Benet Bus­quets Bosch (1911-1983), casat amb Emília Pòrtu­las Roca, i el matri­moni, al seu temps, va engen­drar tres fills: la Carme, la Pilar i l'Emili, actual pro­pi­e­tari de la botiga, junt amb la seva mare.

Després de les refor­mes ja men­ci­o­na­des de l'any del traspàs, el 1907, s'ana­ren fent peti­tes modi­fi­ca­ci­ons sobre el model de botiga que els pro­pi­e­ta­ris havien ideat. L'any 1969 es va pro­duir el canvi més radi­cal i l'esta­bli­ment passà de botiga de tau­lell a auto­ser­vei. Tal com asse­nyala Emili Bus­quets en el seu lli­bre, «es van eli­mi­nar les bar­re­res entre cli­ent i pro­duc­tes i es va pas­sar del “Bon dia, vostè que vol?” a l'entrada franca».

Es va pas­sar del color gris a una àmplia gama d'altres colors, i per pri­mera vegada can Bus­quets va incor­po­rar mobi­li­ari de fred i de con­ge­lats, la qual cosa era tota una nove­tat en aquells anys.

El 1976 Joan Bosch va pro­jec­tar i dis­se­nyar la nova botiga. Es va pas­sar dels 50 metres qua­drats de l'auto­ser­vei als 170 metres qua­drats del super­mer­cat, amb una secció de car­nis­se­ria i xar­cu­te­ria i més ins­tal·laci­ons de fred, amb la intenció de cons­truir una botiga inno­va­dora en què, per pri­mer cop a la ciu­tat de Girona, s'ins­tal·laven focus a l'inte­rior d'un esta­bli­ment d'aquesta mena.

Final­ment, l'any 2005 es va dur a terme el que seria la quarta reforma impor­tant de l'esta­bli­ment, amb la intenció d'ofe­rir una dis­tri­bució més lineal i asse­qui­ble. Es van ins­tal·lar més espais de fred i es van incloure algu­nes de les noves tendències que s'impo­sa­ven als esta­bli­ments d'ali­men­tació com ara ven­dre tots els pro­duc­tes enva­sats, inclo­ent-hi els de car­nis­se­ria i xar­cu­te­ria, una il·lumi­nació més nítida, adap­tada als temps nous i amb una bona expo­sició i oferta. Al mateix temps es va pen­sar en ofe­rir una major vari­e­tat de pro­duc­tes, amb la qual cosa l'esta­bli­ment reu­neix les carac­terísti­ques exi­gi­des en els temps actu­als. La reforma, igual que l'ante­rior, va anar a càrrec del deco­ra­dor i inte­ri­o­rista Joan Bosch.

D'aque­lla botiga magat­zem que l'any 1907 van refor­mar el matri­moni Bus­quets Bosch, evi­dent­ment ja no queda res. Seguim la ploma d'Emili Bus­quets Pòrtu­las en la des­cripció de l'esta­bli­ment: «Era espec­ta­cu­lar, romànti­ca­ment espec­ta­cu­lar. Només d'entrar, a la dreta, hi havia un dis­pen­sa­dor de gale­tes, un moble de fusta amb 16 por­tes aba­ti­bles de vidre per a 16 vari­e­tats de gale­tes. L'alçada del sos­tre, cinc metres, per­me­tia veure les altíssi­mes pres­tat­ge­ries de baix a dalt de tot, de banda i banda, ple­nes a ves­sar de tota mena de pro­duc­tes: pots de pasta, pots de cara­mels, ampo­lles de licor...».

»A con­ti­nu­ació del moble gale­ter, a la banda dreta, hi havia el pri­mer tau­lell amb una balança a cada punta. El mos­tra­dor era far­cit de calai­xos per a la venda a gra­nel. A l'esquerra, pres­tat­ge­ries i més pres­tat­ge­ries i un moble dis­pen­sa­dor de lle­gums, de vidre. Després del tau­lell, l'habi­tació es divi­dia en dos espais: a baix, un tros més de botiga; a dalt, un altell de sos­tre baix».

»L'altell, ple de llei­xes, feia fun­ci­ons de magat­zem i recambró per als comp­tes i les coman­des. La part de la botiga de sota, també plena de mobles plens de pro­duc­tes (ciris, colònies a gra­nel...) tenia un segon tau­lell amb un dis­pen­sa­dor d'oli: dos èmbols, un litre».

»La botiga es comu­ni­cava amb un magat­zem de més enrere i amb l'entresòl de la casa».

La família Bus­quets ha man­tin­gut al llarg de tota aquesta història la imatge de Sant Antoni pre­si­dint la botiga, i atri­bu­ei­xen a la inter­cisió de tant il·lus­tre per­so­na­li­tat el fet d'haver pogut pas­sar els des­as­tres de la guerra i els perills de la reti­rada sense massa incon­ve­ni­ents. L'any 1939 alguns indi­vi­dus van calar foc en un bidó de ben­zina i el llançaren rodo­lant a l'inte­rior de la botiga, però es va apa­gar i no va pas­sar res; una mena de mira­cle que atri­bu­ei­xen a la devoció que tenien al sant.

Supermercat Busquets
Any.
1907
HISTÒRIA.
Els avis de l'actual propietari, Emili Busquets i Maria Bosch, van engegar un negoci de venda de productes alimentaris que al llarg de tres generacions ha estat una referència a Girona. El pas del temps els ha obligat a transformacions inevitables, i el que era una botiga amb dispensadors de tota mena, sostres alts i estanteries que amb els ulls d'avui ens semblen plenes de romanticisme, s'ha convertit en un supermercat fred però perfectament adaptat a les necessitats actuals.

El món vist des del triangle que forma la plaça Marquès de Camps

«Quan alço la persiana del supermercat Busquets m'adono que el temps i la vida tenen per a mi la mesura d'aquesta plaça Marquès de Camps, perquè el món se m'apareix sencer des del costat d'aquest triangle que formen els seus límits».

La història de la botiga de Can Busquets es troba estretament lligada a la història d'aquesta plaça, centre d'expansió de la ciutat a finals del segle XIX. Amb l'enderrocament de les muralles, el 1895, l'espai cobrava vida nova i quedava estretament lligat a la part antiga de la ciutat a través del carrer Nou. El 1892 s'inaugurà la font màgica del centre de la plaça, la segona que s'inaugurava a Catalunya amb canvis de colors i jocs d'aigua. Llavors s'hi va posar un fanal que va desaparèixer l'any 1925 en la primera reforma d'importància que s'hi va realitzar. La font actual és un brollador de vuit caps dissenyat per l'arquitecte Ricard Giralt Casadesús, responsable del projecte de reurbanització de la plaça de l'any 1927. L'obra la va realitzar el picapedrer Joan Oliver de Bezzi.

El 1878 es va establir a la plaça la fàbrica de sabó de la família Bachs i el 1884 la botiga dels Corominas, al número 2. En aquells anys ja hi havia la fàbrica de pastes Pons, la fàbrica de fideus Boixa i el magatzem de cereals de Conxa Riera.

El primer banc, el Banc d'Espanya, va arribar el 1901. Després s'hi va instal·lar el Banco Hispano Colonial, absorbit pel Central el 1950, l'Hispano Americà, el 1947, el Bilbao el 1952, l'Exterior, el de Girona, l'Atlàntic Intercontinental, i d'altres.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.