1981
Testimonial
L'any en què l'Estat espanyol va ingressar a l'OTAN (però també en què van atemptar contra el papa Joan Pau II i es va donar a conèixer l'existència de la sida) va aparèixer aquest volum de Teresa Pàmies (Balaguer, 1919), Memòria dels morts, que s'inscriu en la seva obra memorialística. Des de la publicació, al seu retorn de l'exili, de Testament a Praga, el 1971 (un llibre que va escriure amb el seu pare i guanyador del premi Pla), Pàmies havia captivat la societat catalana amb la seva narrativa autèntica i punyent, inspirada en molts casos en la seva pròpia experiència. De vocació autodidacta i molt compromesa políticament, va ser parella del dirigent comunista Gregorio López Raimundo, va dirigir les Joventuts Unificades de Catalunya el 1937 i va fundar l'Aliança Nacional de la Dona Jove entre els anys 1937 i 1939. Com Montserrat Roig, defensava el deure de la memòria en una època, la Transició, en què s'apostava col·lectivament per l'oblit. La Segona República, la Guerra Civil espanyola, l'exili (ella mateixa va viure a França, a la República Dominicana, a Cuba, a Mèxic i, de retorn a Europa, a Rússia i a Txecoslovàquia), la guerra mundial i el combat clandestí antifranquista recorren el conjunt de la seva escriptura amb títols com ara Quan érem capitans (1974), Va ploure tot el dia (1975), Cartes al fill recluta (1984) i Jardí enfonsat (1995). Com a novel·lista va publicar Dona de pres (1975), Amor clandestí (1976) i Segrest amb filipina (1986), entre altres narracions. La seva obra, premiada amb escreix (Creu Sant Jordi, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, 2001), està en la seva major part descatalogada. Proa va reeditar recentment Memòries de guerra i d'exili, un volum que recull Quan érem refugiats i Quan érem capitans.
Memòria dels morts de Teresa Pàmies
“Els morts només tenen memòria”. Aquesta frase dóna el tempo a aquesta novel·la de fort component autobiogràfic en què Teresa Pàmies fa conversar una filla amb la seva mare ja morta en una trobada mig imaginada mig viscuda com una al·lucinació.
De fet, el llibre comença amb la veu d'ultratomba d'aquesta mare, la Pastora, que, a mode de confessió, explica que la seva mort ha estat accidental, tot i que els vius es fan tota mena de “fabulacions”. Simplement ha relliscat, ha caigut al riu i s'ha ofegat. Tenia 40 anys aleshores i, paradoxalment, és més jove que la seva filla, que la cerca obsessivament en el seu retorn al poble natal, Balaguer, per resoldre el tema de l'herència de la casa pairal, que al final acaba donant perquè hi instal·lin un museu.
La mort de la mare succeeix un 5 de juny de 1941. Quaranta anys més tard, quan té lloc la trobada entre mare i filla, els temps han canviat, però encara molta gent, com la veïna del poble a quin van afusellar el marit, militant del POUM, “no vol oblidar res i viu en l'odi”. Aquesta veïna, la Beta, reclama que es faci “neteja” perquè les coses canviïn. Les ferides de la Guerra Civil encara supuren, però la mare morta, des del més enllà, ja no sent res, només té memòria.
Memòria i curiositat. La filla li fa saber que Franco ja és mort, que ara hi ha un rei, que l'home ha arribat a la Lluna, que es poden comprar lliurement anticonceptius, que els electrodomèstics fan la vida més fàcil a les dones.
Les dones... La filla explica a la mare com han canviat les mentalitats, com aquestes “ja no es deixen trepitjar” com a la seva generació, en què vivien en una resignació absoluta, sotmeses al mascle i en una ignorància dramàtica. “Els homes només es casaven per tenir una esclava”. La filla, que també és mare i que ha passat pel mal tràngol d'haver d'avortar en ple exili, a l'antiga Txecoslovàquia, sent que “necessita justificar-se”, que aquell fet la perseguirà a pertot a la vida, però la seva, com la de la mare, és una altra lluita, una lluita que passa per l'exili.
Amb un llenguatge espontani, ple de mots dialectalsª procedents de la seva comarca de la Noguera, Teresa Pàmies reflexiona, a banda de la condició de la dona, sobre la necessitat d'aquestes “mentides necessàries” que es diuen però que, tanmateix, no han de distorsionar la història. Mare i filla representen aquest diàleg entre dues generacions colpejades pels esdeveniments històrics que d'alguna manera han enverinat la seva existència. La mare, per haver-la viscut de primera mà; la filla, per la memòria que li han llegat i que pesa.
De fet, la voluntat de donar testimoni d'aquesta època fosca de la guerra i de la postguerra a Catalunya recorre tota l'obra de Pàmies i adopta aquí un caire molt personal, ja que molts dels aspectes que recull Memòria dels morts són directament autobiogràfics. A la mateixa portada del llibre apareix una fotografia de l'autora.
TRIA DE REFERENTS
Epitelis tendríssims
Carme Riera
Una aprenent d'escriptora, Aina Maria Sureda, escriu el pròleg d'aquest recull de contes de caire humorístic al voltant del tema eròtic. Un dels epígrafs és d'Anaïs Nin: “El llenguatge del sexe encara s'ha d'inventar. El llenguatge dels sentits ha d'explorar-se”. Ambientada a Lluc-Alcari l'estiu del 1981, el llibre inclou un recull d'epístoles, un dels gèneres que Riera més ha conreat.
Evangeli Gris
Vicenç Villatoro
Es tracta d'una novel·la de temàtica històrica que pren com a punt d'arrencada un fragment de l'Evangeli segons sant Lluc. L'obra recrea la vida del call de Girona en el moment de l'expulsió dels jueus. El protagonista és un jove que fuig buscant pau. Villatoro va continuar estirant el fil de la tradició hebrea a la península a Hotel Europa (1992) i Memòria del traïdor (1996).
A favor meu, nostre
Marta Pessarrodona
L'emblemàtica Edicions de la Sal va publicar A favor meu, nostre, llibre que aplegava molts poemes de la primera època de Marta Pessarrodona i tancava un cicle de la primera gran antologia que va publicar el Mall l'any 1984. La poesia de Pessarrodona és realista i accessible i recull les preocupacions de la dona moderna, marcada pels seus gustos intel·lectuals i una mirada cosmopolita.
Antologia poètica
J.V. Foix
Pere Gimferrer va preparar aquesta antologia d'un dels seus mestres. Foix ha estat un dels fars per als corrents més experimentals de la poesia moderna, per la combinació de la tradició i dels escriptors clàssics i per la incorporació d'un llenguatge trencador i sovint provinent dels trobadors. L'antologia va ser una molt bona aproximació a un escriptor difícil però que enlluerna.