El menú de tota la vida
La taverna que Joaquim Coll va muntar per a la seva dona l'any 1953, amb el temps, es va convertir en un dels hostals de referència per als treballadors i els pagesos que anaven al mercat
El novembre del 1953, Joaquim Coll Vinyals, mecànic i conductor d'autobús de la línia de Palau, va signar un contracte com a arrendatari d'un local de negocis als baixos de la casa numero 24 del carrer de les Hortes. L'arrendament era de 300 pessetes al mes. D'entrada, va muntar una bodega i una botiga de comestibles per a la seva dona, Mercè Pérez Campos, però a poc a poc es van dedicar a fer menjars.
“El meu pare era de can Parot, de Brunyola”, comenta la Lurdes Coll, propietària de l'hostal. “Tot i això, de ben petit va venir a Girona. Quan va veure que el negoci es consolidava va deixar la feina de conductor per ajudar la meva mare. Qui feia el menjar era l'avia, la Maria Campos. El local, on ara hi ha el menjador, era una carboneria i, al costat, hi havia un taller de motos. D'entrada, el negoci es va instal·lar en la carboneria i no va ser fins més endavant que es va comprar el taller de motos Ramió, i es va ampliar el local.”
Les reformes més importants les van fer el 1977. Van comprar el taller de motos, es van construir dos pisos per habitacions i es va ampliar el menjador.
La Lurdes Coll s'havia casat i s'havia traslladat a Sant Celoni, on treballava de mestre d'infància. Tot i que la feina li agradava, quan el seu pare va començar a plantejar-se la jubilació, els va convèncer tant a ella com al seu marit, Miquel Atienza, perquè es traslladessin a Girona i es fessin càrrec del negoci de l'hostal. La seva germana Montse també hi treballava, però per motius de feina ho va deixar i la Lurdes i el seu marit es van trobar al capdavant d'un negoci d'hostaleria sense proposar s'ho.
“Es treballava moltes hores”, recorda la Lurdes, “fins al punt que de petites no havíem vist mai com a la família dinàvem tots junts. Tothom dinava quan podia i no va ser fins que es van decidir a tancar els diumenges després de dinar, per tornar obrir al vespre, quan vam començar a asseure'ns tots plegats a taula. Ara això ja només ho fan els xinesos. Tenen una mentalitat semblant a la dels pares i a base de treballar i treballar se'n van sortint. Ja ens han visitat alguns xinesos per traspassar el local, però de moment continuarem amb la feina.”
Reconeix que la feina d'hostalera li agrada, tot i que els temps que corren no permeten ser gaire optimistes. La seva clientela sempre han estat sobretot treballadors de menú i, els dissabtes, la gent de mercat, però si fa uns anys podien fer fins a setanta dinars, ara passen amb una vintena. La desaparició de l'ambulatori de Santa Clara els va fer perdre clientela, s'han construït molts altres hotels i restaurants per la zona i d'altra banda, són molts els treballadors que dinen de carmanyola. “Ara toca resistir”, assegura la Lurdes.
La cuina casolana, a còpia d'una bona escudella i carn d'olla o arròs a la cassola, ha estat el pal de paller d'aquest restaurant durant tota la seva trajectòria. Plats plens, lluny de la cuina de disseny. És una tradició que mantenen la Carme, la cuinera i la seva ajudant, l'Isatu, una africana que no ha trigat gaire a entendre els secrets de la cuina tradicional catalana.
La Lurdes, tot i que no va viure els anys mes durs de la postguerra, recorda l'estraperlo de caliquenyos quan l'àvia havia de llençar els paquets al solar de Maderas Colon que hi havia al costat abans que arribessin els membres de l'inspecció. “Quan venia algun militar influent al bar i no el convidaves, l'endemà ja tenies denúncia d'inspecció”. Ara se li fa una mica gros, el tema d'internet, i no acaba d'entendre per què cal passar les fitxes dels hostes al Mossos d'Esquadra i a la Policia Nacional de manera separada: “Ja es podrien posar d'acord, oi?”
De les festes del barri i els esmorzars de forquilla i ganivet del dissabte
Des del darrere de les vidrieres del menjador, la gent de Can Coll han vist com amb el pas dels anys, el barri s'ha anat transformant. Les festes que es feien al carrer han desaparegut i la majoria de veïns també, substituïts per d'altres sense cap arrelament al barri.
A Can Coll van tenir una de les primeres televisions del barri i era un espectacle veure com la gent omplia el carrer per contemplar aquella meravella. Un altre espectacle digne de consideració eren els esmorzars i els dinars dels dissabtes, quan la gent que anava a mercat feia cua al menjador flairant la tripa i pota, les galtes amb fesols, l'escudella o l'arròs a la cassola.
Encara queden alguns d'aquests pagesos del dissabte que van a Can Coll per assaborir un esmorzar de forquilla i ganivet. Són gent que voregen els vuitanta anys, ens assegura la Lurdes, i que aprofiten el dissabte per trobar-se a l'entorn d'un bon esmorzar. “No són més d'una dotzena però tot i això, durant les vacances vàrem obrir els dissabtes per poder servir aquests esmorzars. Per a ells és una festa i per a nosaltres també. Muntem una taula llarga perquè puguin menjar tots junts.” No hi ha cap dubte que després d'uns peus de porc regats amb un bon vi i un cigaló de Veterano la perspectiva que es té d'aquest món ha de ser força més amable. En una època en què tot el que ens agrada és il·legal, engreixa o perjudica la salut, aquests insubmisos de la dietètica són una espècie en extinció, personatges d'una època en què l'obsessió per viure molts anys segurament no estava tant arrelada. Tot i això, han arribat a la vuitantena. Salut.