Canals

La llavor d'un imperi

Nascut com una tasca on servien vi de raïm pur, avui el Boira continua a la plaça de la Independència i és el és el cor d'un complex empresarial referent de l'hostaleria gironina

A la cam­pa­nya de Nadal del 1956, el bar Gubau va donar cent pes­se­tes. La cari­tat no era extra­or­dinària però li devia por­tar sort perquè, uns anys més tard, el pro­pi­e­tari de l'esta­bli­ment situat al número set de la plaça Inde­pendència, li va tocar la lote­ria, va deci­dir gau­dir de la vida i es va ven­dre el negoci per dues cen­tes cin­quanta mil pes­se­tes de l'any 1957 al matri­moni for­mat per Martí Hugues i Maria Viñas, veïns de Jafre, que van reba­te­jar el local com Boira, que era el nom del bar que ja admi­nis­tra­ven al poble baix-empor­danès. Els Hugues van arri­bar quan encara no s'havia esvaït l'espe­rit dels fra­res agus­tins, que hi havien tin­gut casa pre­e­mi­nent, amb la ferum dels magat­zems majo­ris­tes de frui­tes i ver­du­res que els dies de mer­cat far­cien les vol­tes amb esti­bes de cols, bròquils o enci­ams. Com que era la plaça més cèntrica de Girona, s'hi aple­ga­ven des de l'estació d'auto­bu­sos de la Teisa, fon­des com la Mari­eta, o la Marina, res­tau­rants com Ca l'Esparch, bars com el del Coli­seu Impe­rial, el Gran Via o l'humil Boira, que desprès de reu­nir més d'un cop els fut­bo­lis­tes del Girona per cele­brar els tri­omfs, va esde­ve­nir un local de referència orga­nit­zant cele­bra­ci­ons. Tot i la mort sob­tada de Martí Hugues (30 de maig del 1973, amb 38 anys) va créixer tute­lat per la Maria, que va saber trans­for­mar el que era un cafè típic de poble en una pro­posta més con­sis­tent. “Vam començar de baix de tot. La tasca va pujar gràcies al vi de raïm pur ano­me­nat Boira. Desprès van posar una cui­neta, vam començar a fer tapes”, va asse­gu­rar Maria Viñas l'any 1989. “Fèiem deu o dotze dinars al dia i així vam anar pujant l'escala.” La seva va ser una història de tena­ci­tat. No es va espan­tar quan es va que­dar sola amb dues cri­a­tu­res peti­tes i va con­ver­tir les tapes en l'esquer precís que por­tava al local no tant sols els cli­ents de tota la vida, que cada dia eren més, sinó també polítics d'alta i curta volada, artis­tes o per­so­nes de la cul­tura, a més de cele­bri­tats com Dalí o la Cic­ci­o­lina. Maria Viñas va recal­car a la mateixa entre­vista: “Tot ha can­viat molt; abans el dis­sabte fèiem una olla grossa, ara la gent ja no en vol, només men­gen una tapeta com de caprici.”

L'any 1989 el Boira, el bar dels Hugues, va tor­nar a can­viar de pell. Desprès de con­vi­dar els pri­mers espas­ses de l'Ajun­ta­ment a la festa d'inau­gu­ració, hi van assis­tir entre d'altres els Nadal, en Gelada, en Quin­ta­nes, el local es va pre­sen­tar orde­nat, refor­mat, modern, per llui­tar en el camp de la res­tau­ració i expli­car a tot­hom qui ho volgués enten­dre que el vell bar Gubau s'havia con­ver­tit en la lla­vor d'un imperi que ha por­tat Quim Hugues, fill de Martí i Maria, a crear el Grup Boira en què s'inte­gren res­tau­rants i bars de Girona, Figue­res i Salt. Entre d'altres, alguns de tan emblemàtics com l'Arcada, el Royal, la Terra, la Fari­nera, el Parc del Mig­dia o el Núria.

Boira
Any.
1957
història.
Ocupa l'espai de l'antic bar Gubau a la plaça de la Independència, va començar com una tasca i avui és un restaurant i bar de prestigi, amb una gran terrassa i vistes a l'Onyar.

Cal ser un gran professional

En Joaquim Hugues, responsable del Grup Boira, va perdre el seu pare quan tenia onze anys, una circumstància que el va obligar a incorporar-se al negoci de molt jove. Desprès de tornar de la mili es va passar nou anys darrere la barra i des d'allà, va copsar el canvis subtils que es vivien en el camp de la restauració. “Quan vaig començar –declarava en una entrevista que el 2008 li va fer Carles Ribera a El Punt– compràvem les caixes de conyac i brandi de deu en deu. Ara de tant en tant en comprem una ampolla. El vermut ha caigut en picat. O el mític Cynar. Avui es beu més cervesa. D'aigua mineral, no en teníem perquè ningú en demanava. Ara és de les begudes que més servim. I aquells mitjos gots de vi a dues peles i mitja, a duro el got, que servia quan vaig començar han desaparegut del mapa...” Joaquim Hugues és un home d'iniciativa que ha impulsat projectes reeixits i fracassats, entre els primers la creació del grup que aplega bars i restaurants; entre els segons l'obertura de can Roc de les Matinades, un local de cuina acurada al barri de Sant Pere. Coincideix amb la seva mare quan remarca que abans la gent menjava d'una altra manera. Al seu local es demanava tripa i pota, cap de xai, peus de porc o ronyons de vedella, fetge, o menuts, en general, i avui els clients demanen plats més naturals. Sense estar en contra de la cuina moderna, Hugues planteja un repte: “No trobem gent formada per millorar la qualitat a la cuina. Tots els cuiners que surten volen ser l'Adrià o en Roca, però fan falten cuiners que sàpiguen fer un bon menú de vuit euros. Si vols donar menjar a 150 euros el cobert amb un equip de 30 persones a la cuina, has de ser molt dolent per fer-ho malament. En canvi, per fer un bon menú de vuit euros amb un cuiner i dos cambrers i el restaurant ple, cal ser un gran professional.”

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.