Canals

El límit, el Pont Major

Ca la Pilar, la botiga taverna de Campdorà que marcava la frontera de la ciutat cap a Celrà, avui és un restaurant familiar que continua apostant per la cuina tradicional i la brasa

Un full de paper sege­llat amb el nom de Narcís Cots Sala, cerámica para la cons­trucción que tenia el des­patx al car­rer Santa Clara 11 i el telèfon 1471 de Girona recull la venda d'un esta­bli­ment de Camp­dorà. Redac­tat en cas­tellà, l'idi­oma pre­cep­tiu en ple fran­quisme, en el docu­ment s'hi pot lle­gir: “Doña Aurora Saus Prat y Doña Pilar May­ne­gre Fulla, resi­den­tes todas en Puente Mayor, y con auto­ri­zación de sus espo­sos, acu­er­dan la com­pra venta de un esta­ble­ci­mi­ento y con sus mer­can­cias, situ­ado en Camp­dorà, calle de la Pros­pe­ri­dad, señala­dos con los números 8 y 9 y también la pri­mera deja que habite un piso la com­pra­dora. El pre­cio de esta venta es de diez mil pese­tas que en este acto recibe doña Aurora Saus. De con­for­mi­dad del pro­pi­e­ta­rio de los edi­fi­cios también recibe la parte que le cor­res­ponde y le auto­ri­zan las leyes vigen­tes.” La venda, que es va sig­nar el 24 d'octu­bre del 1953, en rea­li­tat era un traspàs ja que el pro­pi­e­tari Narcís Cots Sala «reco­noce como inqui­lina desde este momento de fir­marse este docu­mento a Doña Pilar May­ne­gre y a cobrar ciento vein­ti­cinco pese­tas mes el 30 per ciento del aumento segun la Ley Vigente. Este 30% ser­virá hasta fin del cor­ri­ente año y de pri­mero de enero próximo hay el 15% mas de aumento así como también en pri­mero de Julio hay el ultimo aumento del 15%.

Can­vi­ava de mans quel­com més que una botiga, on s'havien venut gra­nes i havia fet de taverna, i era parada obli­gada dels tra­gi­ners que dei­xa­ven Girona per anar a la Bis­bal o a la costa, i va néixer «Casa Pila», en prin­cipi, un esta­bli­ment humil i sense pre­ten­si­ons del qual una dona aguer­rida com Pilar May­ne­gre va saber treure pans de sota les pedres i tre­ba­llant com una lle­ona, va fer seguir tant els ultra­ma­rins com la cuina o la sala, on ser­via dinars i sopars. Va aten­dre els cami­o­ners, els sol­dats de la caserna d'arti­lle­ria, els tre­ba­lla­dors de la Tor­res, va obrir una casa de dis­pesa a tocar de la fàbrica de paper i el negoci es va anar con­so­li­dant fins que, ja amb l'ajuda del seu fill Pere, van arri­bar els anys setanta i la tran­sició, quan el Pont Major es va trans­for­mar en el barri de l'“off Girona”. S'hi van obrir dis­co­te­ques de moda, la pri­mera, el Pica­dilly, desprès el Cent­peus, més tard el Rufus i el Boo­me­tang i entre el Pont de l'Aigua i els Sale­si­ans, es va viure una edat de plata que va afa­vo­rir els res­tau­rants de tota la vida, entre els quals hi havia Ca la Pilar.

No es comp­ta­ven les hores, la seva oferta era men­jar clàssic de tota la vida, des de cas­so­les fins a carns a la brasa i la pro­posta va seduir molts giro­nins autòctons o d'adopció que, sobre­tot els caps de set­mana, van començar a omplir les sales i van donar-hi pres­tigi. L'esta­bli­ment, en plena tran­sició, va veure com després dels mítings, a la mateixa hora i en tau­les sepa­ra­des, s'hi asse­ien tant els mili­tants de Cen­tris­tes de Cata­lu­nya com els del Par­tit Soci­a­lista i fins i tot els de ban­dera Roja, ales­ho­res coman­dats per Xavier Coro­mi­nes i May­ne­gre, nebot de la mes­tressa de la casa. Anar a sopar a Ca la Pilar es va con­ver­tir en una tra­dició que van man­te­nir els alcal­des i regi­dors de l'Ajun­ta­ment democràtic fins fa pocs anys. Hi ana­ven desprès de cada ple, des de Joa­quim Nadal a Emili Caula, i encara avui a l'arxiu d'imat­ges de l'Ajun­ta­ment s'hi pot veure una foto­gra­fia en què al vol­tant de la taula del res­tau­rant del Pont Major, a part de l'alcalde, s'hi poden des­co­brir des d'en Tià Sale­lles fins a Josep Maria Gelada, Tomàs Sobrequés o Núria Arnay vol­tats d'ampo­lles de vi, aigua i cava.

Ca la Pilar
Any.
1953
història.
Tot i que ja funcionava com a bar i botiga de granes i queviures, desprès que el 1953 el comprès Pilar Maynere, aquest local s'ha convertit en un restaurant de referència al Pont Major.

Una qüestió de família

A l'entrada de Ca la Pilar, encara s'hi pot veure la balança que s'utilitzava quan el restaurant havia de compartir l'espai amb la botiga d'ultramarins, que era una de les més populars d'aquest barri, el Pont Major, que segons Just Manuel Casero, mai no va ser poble però va mantenir un caràcter i una personalitat que naixien del riu i el gran pont que el travessava. Indret de pas i traginers, Ca la Pilar marcava la frontera ciutadana i hi acollien els viatgers que deixaven Girona. Inicialment hi oferien granes, vins i alguna cosa per menjar, alhora que la feina constant i mesurada del matrimoni Sola-Maynegre la va fer créixer i esdevenir local de referència per a noves generacions ciutadanes que triaven fugir del centre resclosit de Girona per trobar un espai de llibertat. A Ca la Pilar sempre es va treballar en família, es va mantenir la cuina tradicional i poc sofisticada, es va tenir cura dels materials i, lentament, s'ha anat pujant una escala que els ha portat a ser un dels establiments més propers de la conurbació de la ciutat. Avui, en Pere i la Maria Àngels, el seu fill Pere i la seva dona, la Vanessa, continuen fidels al guió original i treballen tots quatre colze a colze per fer funcionar un restaurant en què es poden enquibir fins a seixanta cinc persones. Així doncs, les senyores s'encarreguen de les cassoles, la brasa, els focs, els plats freds o les amanides i el noi s'aixeca de bon dematí per fer la varietat de postres que cada dia el client pot trobar al carret. Mentrestant, al patriarca, no li fa res ni escombrar la vorera ni fer cafès o carregar neveres, i després, servir les taules. És una qüestió familiar.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.