Canals

De can Nofre a Can Bronsoms

L'avi Onofre va iniciar un negoci de restauració que han mantingut tres generacions de la mateixa família, un segle servint àpats, fins que el seu nét, Josep, va decidir retirar-se i traspassar el negoci

A final del segle XIX, Ono­fre Bron­soms Gar­cia estava a dis­pesa a la fonda Cor­tada, a la plaça del Gra. Allà hi tre­ba­llava una noia amb qui es va casar i amb qui, més enda­vant, va pas­sar a fer-se càrrec del negoci. En el padró del 1900, Ono­fre Bro­soms Gar­cia ja hi figura com a titu­lar de la fonda cone­guda popu­lar­ment com a can Nofre.

La plaça del Gra, l'actual car­rer Sant Fran­cesc, era un cen­tre d'acti­vi­tat impor­tant a la ciu­tat i molt espe­ci­al­ment els dis­sab­tes, quant la ciu­tat s'omplia de la gent que anava al mer­cat. Josep Bron­soms, nét del fun­da­dor, reco­llia els seus records d'infan­tesa en una entre­vista l'any 1993: “L'esta­bli­ment és a l'avin­guda Sant Fran­cesc n. 7, que abans se'n deia plaça, ja que que­dava tan­cada. Hi havia força acti­vi­tat al llarg de la set­mana, que es mul­ti­pli­cava els dis­sab­tes, quan la gent venia a esmor­zar, un àpat que era molt més fort que el d'ara. Men­ja­ven vede­lla amb bolets, llom, boti­farra amb mon­ge­tes, tripa i pota, peus de porc... etc. A mesura que els foras­ters arri­ba­ven, ana­ven des­fi­lant davant la taula. Després de la tertúlia i el mer­cat, tor­na­ven a dinar i men­ja­ven com si fes quinze dies que no ho fes­sin. També venien molts de trans­por­tis­tes. Amb el temps, lla­vors em sem­blava llarg i ara que ja ha pas­sat em sem­bla curt, la gent de mer­cat va anar des­a­pa­rei­xent per dei­xar pas al turisme; un gran salt, tenint en compte que pel mig es van pas­sar èpoques molt dolen­tes per la manca de men­jar i de diners.”

A l'avi Ono­fre el va subs­ti­tuir el seu fill, que també es deia Ono­fre i, més enda­vant, el seu nét Josep. Josep Bron­soms es va con­ver­tir en tot un per­so­natge a la ciu­tat de Girona i va ser l'ànima de l'esta­bli­ment des del final de la guerra fins que es va jubi­lar. Com ja intuïa en una altre entre­vista feta per Jordi Soler, va ser la ter­cera i última gene­ració d'una nis­saga de res­tau­ra­dors. Va morir al juliol del 2004. Havia nas­cut el 1924 en el mateix edi­fici de la fonda. Cui­ner auto­di­dacte, es va espe­ci­a­lit­zar seguint la tra­dició de la casa, en la cuina cata­lana i de mer­cat. Manel Bon­matí el reco­nei­xia amb aques­tes parau­les: “La seva espe­ci­a­li­tat són els plats típica­ment cata­lans i són mol­tes les famílies que els dies fes­tius li pas­sen els seus encàrrecs, espe­ci­al­ment pae­lles i plats de peix molt reei­xits. La vede­lla amb bolets, la boti­farra dolça i les clàssi­ques par­ri­lla­des són la seva espe­ci­a­li­tat. Es tracta d'uns ser­veis molt satis­fac­to­ris sota la cura de la seva muller Lídia Artero, que sap aten­dre molt bé els cli­ents men­tre en Pepet Bron­soms es queda al cap­da­vant de la cuina, que és la millor manera d'aten­dre l'addicte cli­en­tela.” En algun lloc hi hem tro­bat escrit que els seus plats pre­fe­rits eren els pla­ti­llos i les cres­tes de pollas­tre que ara, malau­ra­da­ment, ja no es tro­ben enlloc.

Josep Bron­soms no va des­ta­car tant sols com un dels cui­ners de referència de la ciu­tat. En la seva joven­tut va ser un gran espor­tista: campió gironí de salt d'alçada, cor­re­dor des­ta­cat en els 100 metres i, molt espe­ci­al­ment, un bon juga­dor de fut­bol. Algú del Girona F. C. el va veure jugant al car­rer i el van fit­xar. Va jugar de defensa titu­lar amb l'equip que va pujar a segona divisió. També va jugar a ten­nis però la gran afició a què va dedi­car bona part de la seva vida va ser el col·lec­ci­o­nisme, un cuquet que duia a din­tre des de ben jove. Va començar reco­llint papers de cara­mels, cro­mos i segells i no va parar fins que va tenir habi­ta­ci­ons ple­nes dels objec­tes més inver­sem­blants. El 1992 va deci­dir que ja n'hi havia prou, de fogons, que tant ell com la seva dona neces­si­ta­ven un des­cans i, com que ni el fill ni la filla no en volien saber res, va tras­pas­sar el negoci i va con­fir­mar la teo­ria de les tres gene­ra­ci­ons i prou.

Can Bronsoms
Any.
1900
història.
Quan ja feia un temps que portava el negoci de can Cortada, Onofre Bronsoms va donar d'alta la fonda que, amb el temps, es va conèixer com a can Nofre i, més endavant, com a Can Bronsoms.

Seguint el mateix camí

Francesc Merino, “Curro”, tenia un negoci d'hostaleria a davant del vell hospital de Santa Caterina quan li va arribar la notícia que es traspassava un local a prop d'on estava. Feia set any que treballava al carrer del costat i mai no s'havia fixat en el restaurant de Can Bronsoms. L'idea li va agradar i el local, encara més, “semblava una casa de pagès al mig de Girona”. L'acord pel traspàs no va ser difícil i l'entesa amb la propietària del local, la senyora Ordis, tampoc no va tenir cap problema especial. “Ells pagaven un lloguer antic i la propietària estava molt interessada en el traspàs per posar el lloguer al dia”. Ell i el seu soci, el cuiner lleidatà Higini Gràcia, es van fer càrrec del negoci al començament del gener del 1993, tot i que abans, van passar uns mesos amb els Bronsoms per veure com anava. “Vam continuar la mateixa línia de negoci amb algunes adaptacions, com la introducció de menús. El local era molt diferent de l'actual i la cuina, que era dels anys setanta, la vàrem renovar de dalt a baix. El 2009 vàrem fer les reformes que van deixar el restaurant tal com està. Es va treure tot el que amagava l'obra original; les voltes de rajola i les parets de pedra van quedar a la vista”. Continuen fent-hi cuina catalana, cuina treballada com la d'abans, però adaptada als preus actuals. Continuen fent l'arròs negre, que havia estat una referència de la casa.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.