De can Nofre a Can Bronsoms
L'avi Onofre va iniciar un negoci de restauració que han mantingut tres generacions de la mateixa família, un segle servint àpats, fins que el seu nét, Josep, va decidir retirar-se i traspassar el negoci
A final del segle XIX, Onofre Bronsoms Garcia estava a dispesa a la fonda Cortada, a la plaça del Gra. Allà hi treballava una noia amb qui es va casar i amb qui, més endavant, va passar a fer-se càrrec del negoci. En el padró del 1900, Onofre Brosoms Garcia ja hi figura com a titular de la fonda coneguda popularment com a can Nofre.
La plaça del Gra, l'actual carrer Sant Francesc, era un centre d'activitat important a la ciutat i molt especialment els dissabtes, quant la ciutat s'omplia de la gent que anava al mercat. Josep Bronsoms, nét del fundador, recollia els seus records d'infantesa en una entrevista l'any 1993: “L'establiment és a l'avinguda Sant Francesc n. 7, que abans se'n deia plaça, ja que quedava tancada. Hi havia força activitat al llarg de la setmana, que es multiplicava els dissabtes, quan la gent venia a esmorzar, un àpat que era molt més fort que el d'ara. Menjaven vedella amb bolets, llom, botifarra amb mongetes, tripa i pota, peus de porc... etc. A mesura que els forasters arribaven, anaven desfilant davant la taula. Després de la tertúlia i el mercat, tornaven a dinar i menjaven com si fes quinze dies que no ho fessin. També venien molts de transportistes. Amb el temps, llavors em semblava llarg i ara que ja ha passat em sembla curt, la gent de mercat va anar desapareixent per deixar pas al turisme; un gran salt, tenint en compte que pel mig es van passar èpoques molt dolentes per la manca de menjar i de diners.”
A l'avi Onofre el va substituir el seu fill, que també es deia Onofre i, més endavant, el seu nét Josep. Josep Bronsoms es va convertir en tot un personatge a la ciutat de Girona i va ser l'ànima de l'establiment des del final de la guerra fins que es va jubilar. Com ja intuïa en una altre entrevista feta per Jordi Soler, va ser la tercera i última generació d'una nissaga de restauradors. Va morir al juliol del 2004. Havia nascut el 1924 en el mateix edifici de la fonda. Cuiner autodidacte, es va especialitzar seguint la tradició de la casa, en la cuina catalana i de mercat. Manel Bonmatí el reconeixia amb aquestes paraules: “La seva especialitat són els plats típicament catalans i són moltes les famílies que els dies festius li passen els seus encàrrecs, especialment paelles i plats de peix molt reeixits. La vedella amb bolets, la botifarra dolça i les clàssiques parrillades són la seva especialitat. Es tracta d'uns serveis molt satisfactoris sota la cura de la seva muller Lídia Artero, que sap atendre molt bé els clients mentre en Pepet Bronsoms es queda al capdavant de la cuina, que és la millor manera d'atendre l'addicte clientela.” En algun lloc hi hem trobat escrit que els seus plats preferits eren els platillos i les crestes de pollastre que ara, malauradament, ja no es troben enlloc.
Josep Bronsoms no va destacar tant sols com un dels cuiners de referència de la ciutat. En la seva joventut va ser un gran esportista: campió gironí de salt d'alçada, corredor destacat en els 100 metres i, molt especialment, un bon jugador de futbol. Algú del Girona F. C. el va veure jugant al carrer i el van fitxar. Va jugar de defensa titular amb l'equip que va pujar a segona divisió. També va jugar a tennis però la gran afició a què va dedicar bona part de la seva vida va ser el col·leccionisme, un cuquet que duia a dintre des de ben jove. Va començar recollint papers de caramels, cromos i segells i no va parar fins que va tenir habitacions plenes dels objectes més inversemblants. El 1992 va decidir que ja n'hi havia prou, de fogons, que tant ell com la seva dona necessitaven un descans i, com que ni el fill ni la filla no en volien saber res, va traspassar el negoci i va confirmar la teoria de les tres generacions i prou.
Seguint el mateix camí
Francesc Merino, “Curro”, tenia un negoci d'hostaleria a davant del vell hospital de Santa Caterina quan li va arribar la notícia que es traspassava un local a prop d'on estava. Feia set any que treballava al carrer del costat i mai no s'havia fixat en el restaurant de Can Bronsoms. L'idea li va agradar i el local, encara més, “semblava una casa de pagès al mig de Girona”. L'acord pel traspàs no va ser difícil i l'entesa amb la propietària del local, la senyora Ordis, tampoc no va tenir cap problema especial. “Ells pagaven un lloguer antic i la propietària estava molt interessada en el traspàs per posar el lloguer al dia”. Ell i el seu soci, el cuiner lleidatà Higini Gràcia, es van fer càrrec del negoci al començament del gener del 1993, tot i que abans, van passar uns mesos amb els Bronsoms per veure com anava. “Vam continuar la mateixa línia de negoci amb algunes adaptacions, com la introducció de menús. El local era molt diferent de l'actual i la cuina, que era dels anys setanta, la vàrem renovar de dalt a baix. El 2009 vàrem fer les reformes que van deixar el restaurant tal com està. Es va treure tot el que amagava l'obra original; les voltes de rajola i les parets de pedra van quedar a la vista”. Continuen fent-hi cuina catalana, cuina treballada com la d'abans, però adaptada als preus actuals. Continuen fent l'arròs negre, que havia estat una referència de la casa.