Canals

Vocació d'artista

La idea d'obrir un local en què la gastronomia i l'art s'ajuntessin va ser tota una novetat a la Girona del 1979, una idea a què han mantingut una fidelitat absoluta durant més de tres dècades

A l'ori­gen de la Penyora hi ha una història d'amor. Hi ha un viatge en tren, de París a Bar­ce­lona, a final de setem­bre, i una entrada espec­ta­cu­lar pel nord de Girona, amb la paret pètria de la cate­dral a un cos­tat i a l'altre la massa vege­tal de la devesa, amb els pri­mers colors tar­do­rals. També hi ha la con­vicció que seria un bon lloc per viure-hi. Després, una sèrie de coin­cidències i casu­a­li­tats van fer que el desig es fes rea­li­tat, i al 1979, dos bar­ce­lo­nins, en Lluís i la Con­sol, van obrir el res­tau­rant La Penyora, al número 3 del car­rer Nou del Tea­tre. Ni en Lluís volia fer d'advo­cat ni la Con­sol volia con­ti­nuar amb la seva feina. Els ingre­di­ents per començar l'aven­tura esta­ven ser­vits.

El local el van tro­bar a través d'uns amics que regen­ta­ven el Fre­aks, un bar de la ciu­tat molt popu­lar en aquells anys. “Havia estat una antiga per­ru­que­ria”, explica la Con­sol. “El local del cos­tat era una flo­ris­te­ria i més amunt hi havia un bar de putes. Al prin­cipi es deia Tànger i era força tro­nat. Més enda­vant, ho van endreçar un mica, les nenes van millo­rar i en van can­viar el nom per Mon­te­carlo. Varen pujar d'esta­tus.”

En Lluís i la Con­sol tenen les fei­nes ben par­cel·lades. En Lluís es fa càrrec de la cuina i de la com­pra, i la Con­sol, dels tracte amb els cli­ents i de les acti­vi­tats cul­tu­rals, que són una part molt impor­tant de la per­so­na­li­tat del local. “La cul­tura és una vacuna per poder fun­ci­o­nar pel món” asse­gura la Con­sol. “Pen­sem que som uns pri­vi­le­gi­ats perquè tenim accés a la cul­tura i perquè podem esco­llir la forma de viure. El nos­tre objec­tiu ha estat retor­nar a la soci­e­tat part d'aquests pri­vi­le­gis a través d'acti­vi­tats cul­tu­rals. Fa més de 40 anys que fem cul­tura gra­tis. Quan anem a les pre­sons, no ens paguen ni la gaso­lina dels cot­xes. Des del pri­mer dia vàrem començar amb les expo­si­ci­ons al local, i ben aviat vàrem con­tac­tar amb el món cul­tu­ral gironí a través de con­ferències, pre­sen­ta­ci­ons literàries, etc. Durant molts anys ho hem estat fent de manera total­ment espontània, però a mesura que les acti­vi­tats han anat aga­fant enver­ga­dura les coses s'han com­pli­cat i ens hem vist obli­gats a crear una asso­ci­ació. Des del 2010, ho fem tot a través de l'Asso­ci­ació Penyora Cul­tura”.

“Per a un res­tau­rant és molt impor­tant com­prar bé” asse­gura en Lluís, el res­pon­sa­ble de pas­se­jar cada dia pel mer­cat i de tro­bar-hi els millors pro­duc­tes. “Pro­ba­ble­ment el peix sigui el pro­ducte més difícil. Jo vaig a diari de la plaça del Lleó i conec força bé els dife­rents esta­bli­ments. Hi ha gent que es pensa que anant al mer­cat a les vuit del matí hi tro­ba­ran els millors pro­duc­tes i la rea­li­tat és ben dife­rent ja que els boti­guers pre­fe­rei­xen ven­dre pri­mer el que té una sor­tida més difícil i guar­den el gènere millor per a més enda­vant.”

En Lluís va fer la car­rera de dret per no desil·lusi­o­nar la família però mai no ha tin­gut vocació d'advo­cat. Va apren­dre a cui­nar a través de la seva mare, que era una cui­nera excel·lent. “Quan vàrem obrir el local, la meva mare es va ins­tal·lar aquí per donar-nos un cop de mà. Recordo per­fec­ta­ment el pri­mer dia, amb el local ple de gom a gom. Després de men­jar, la cli­en­tela va donar les gràcies a la cui­nera amb un fort i llarg aplau­di­ment. Aquesta imatge no l'obli­daré mai.”

Cre­uen que una bona part de l'èxit del res­tau­rant és perquè el que ells apor­ta­ven l'any 1979, era nou per a la ciu­tat de Girona. “Hi havia una bona base de cuina tra­di­ci­o­nal a la ciu­tat, segu­ra­ment millor que l'actual. Per posar-te'n un exem­ple, nosal­tres no podíem fer un plat de car­gols perquè els car­gols els men­ja­ves tan o més bons a molts altres llocs de la ciu­tat. Havíem de fer altres coses per tro­bar el nos­tre raco­net. En aquells moments, tan sols el Cipre­saia ofe­ria un tipus de cuina simi­lar al que nosal­tres pre­teníem. En Quico Via­der va ser un gran mes­tre. Avui, a molts llocs, el que es dóna real­ment és càtering.”

La ubi­cació del res­tau­rant al car­rer Nou del Tea­tre va fer que la gent pensés que aquesta pare­lla havia per­dut la xaveta. “Nosal­tres érem més aviat finets” asse­gura la Con­sol, “no érem dels del macuto a l'esquena i, a més, cercàvem una cli­en­tela d'un cert nivell, gent del món de l'art, la cul­tura i la política que no encai­xava amb l'indret.” El temps els ha donat la raó i aquell car­rer mar­gi­nal no els ha estat cap incon­ve­ni­ent, al con­trari, per ins­criure la Penyora en les millors guies gas­tronòmiques que arros­se­guen turis­tes i viat­gers en aquest tros de món.

La Penyora
Any.
1979
història.
En un local del carrer Nou del Teatre, en Lluís i la Consol van començar una aventura en què la gastronomia i l'activitat cultural van juntes per reivindicar una determinada manera de viure.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.