Francesc Xavier Dorca i Parra

Era el segon fill d'un apotecari, de nom Bonifaci, i Narcisa Parra. Tot i que era l'únic fill del matrimoni que va sobreviure, es va decantar per l'advocacia i la carrera eclesiàstica. Va estudiar al col·legi dels jesuïtes i el 1755 es va matricular a la Universitat de Cervera, l'única que Felip V havia deixat operativa al Principat. Es va graduar el 1760, va treballar sis anys com a advocat de la reial Audiència de Catalunya, i el 1768 va succeir el pare Blai Larraz a l'aula d'oratòria de Cervera i es va dedicar a lloar la magnanimitat de Felip V i, alhora, a intentar ajustar el dret català al decret de Nova Planta, la qual cosa va fer que Dorca demanés la jubilació a Cervera per tornar a Girona (1780), on va exercir com a canonge de la catedral. Aliat del bisbe Tomàs de Lorenzana que defensava la reducció dels beneficis eclesiàstics, el canonge Dorca es va començar a interessar per la història dels màrtirs de la ciutat, que va publicar en el llibre Col·lecció de notícies per a la història dels sants màrtirs de Girona en què va fer una lectura ajustada a la lògica –la qual cosa volia dir valorar allò que considerava cert o fals–, de les històries de Daniel, Eudald, Narcís, Afra i Feliu l'Africà, entre altres. El 1803, va publicar un llibre sobre els avantatges de la monarquia i la societat civil com a protagonista del govern. Un any més tard va publicar el manual De reflexions sobre la credibilitat de la religió catòlica. El 1804, el rei el va promoure a bisbe de Santa Cruz de la Sierra. Ell es va quedar a Girona, on va morir.