Més enllà d'Arturo

Agradarà o no, però és clar que Gran hermano és un format incombustible, amb una força interna que va més enllà dels concursants que hi participen. És cert que el càsting és important, calen personatges forts per crear conflictes, històries, però el programa és sòlid per ell mateix. Dic tot això perquè són ja onze edicions i cansa sentir cada vegada que se'n va algun dels protagonistes de cada any que «Gran hermano ha mort; se n'ha anat el guanyador». No combrego gaire amb la Milá, que des de fa un parell d'edicions està més partidista que mai, però tenia tota la raó quan va dir que el guanyador és el que surt l'últim, el que vol l'audiència, no uns quants fans fanàtics (valgui la redundància) que criden molt però s'ha vist que no són tants. I tot plegat perquè va sortir Arturo i els audímetres es van disparar (tot i competir amb el retorn d'Águila roja) veient com discutia amb Indhira. Aquesta edició no hauria estat igual sense ells dos, però tots dos han perdut i ara el programa continua sense ells –que ja seguiran la guerra en altres platós, sens dubte–. Ja falta poc i hi ha també altres concursants. Millors o pitjors, però són els que els votants han decidit deixar a dins. El xou continua.