L'enfonsament d'«El internado»

La destrucció dels passadissos subterranis d'El internado, centre i fonament de la sèrie, és la metàfora perfecta d'una sèrie que ha perdut el rumb i que s'està enfonsant a base d'anar-la allargant. Amb aquesta imatge i la resta d'últimes escenes del capítol final de la sisena temporada, El internado ha tancat absolutament tota la trama central, tota la història inicial, i el que vindrà ara, una última temporada de 15 capítols, serà més aviat un epíleg, un afegitó a partir d'una trama secundària que s'han tret de la màniga. La sèrie actual es perd buscant un ritme trepidant –en aquest últim capítol hi havia com una desena de situacions paral·leles i eren tantes que d'algunes se'n van veure només una o dues escenes– i s'enyora l'intent de recrear moments màgics i la primera època, amb Héctor i Jacinta, per exemple. Si ja s'ha acabat el projecte Géminis i tot ha sortit a la llum –gran moment, el de Vicky posant al dia una incrèdula Elsa–, la sèrie hauria d'haver acabat aquí. Quin sentit té passar 15 capítols més intentant aturar, a l'estil de 24, l'expansió d'un virus? Això ja és una altra sèrie. És clar que queden petits detalls per explicar, però no cal tota una temporada per a això. La sèrie només pot degenerar més.