Comunicació

FRANCESC GRAU

CONSULTOR DE COMUNICACIÓ DIGITAL ESPECIALITZAT EN REPUTACIÓ EN LÍNIA

“No existeix un sentit comú digital, no hi ha un manual d’ús”

Pensa que s’ha d’acompanyar els fills en el món digital, amb oportunitats i alertes, que recull en un llibre adreçat a pares amb nens de 7 a 12 anys i on parla més d’educació que de tecnologia

Francesc Grau (Banyoles, 1976) acaba de publicar

Tot el que heu de saber sobre internet abans que els vostres fills (Eumo Editorial). Té dos fills, de 8 i 10 anys.

El llibre l’ha escrit com a pare?
Per la meva professió, m’he preocupat d’introduir els meus fills en el món de les tecnologies i ho he intentat fer d’una manera lògica i dins del que seria tenir un sentit comú digital. Però m’he adonat que no existeix, per la senzilla raó que els pares a qui ara ens toca educar els nostres fills no hem estat educats digitalment.
Hem après sobre la marxa?
No ho portem en el nostre ADN. Per exemple, et surt de dins agafar-li la mà a l’hora de creuar el carrer. Són aspectes de l’educació que com a pare et surten de dins perquè els teus pares t’ho han ensenyat. En termes digitals no tenim aquest pòsit heretat dels nostres pares, ens l’hem d’inventar. I aquesta invenció constant amb uns dispositius que estan molt presents en el dia a dia, realment fa que fem un gran esforç per incorporar aquesta capa educativa i és un dels aspectes que animo a fer en el llibre. Intento transmetre als pares que hem de fer aquest esforç d’educar els fills en l’àrea digital. És una educació que requereix temps, com en altres àmbits que ja tenim assumits. Per exemple, el moment en què veiem que el nen està receptiu és el moment d’educar-lo digitalment i fer-ho seient amb ell.
No hi ha sentit comú digital?
No trobes referents. Ni saps donar una llista de consells. No tenim un manual d’instruccions digital, de la mateixa manera que hi ha un codi d’urbanitat o un manual de conduir. En general hi ha una sèrie de normatives que ajuden a educar i a ensenyar en altres àmbits, però no existeixen en l’univers digital.
I com ho ha fet amb els seus fills, de 8 i 10 anys?
Des que eren molt petits i sense tenir cap estructura prèvia, he intentat aplicar la normalitat amb què els educava en altres aspectes, també en l’àmbit digital. Com? Per exemple, si estic contestant un missatge davant dels meus fills els ensenyo que estic responent a un company de feina, a un amic o a la seva mare. Perquè amb aquell dispositiu el nen té l’experiència de jugar o veure vídeos i per tant es poden pensar que en aquell moment estic jugant o mirant vídeos.
Els explica que serveix per a altres coses, a més de jugar?
Han de veure que aquest dispositiu serveix també per treballar o per comunicar-se amb els amics. Són coses molt simples, però molts pares, com que no tenim aquest sentit comú digital, no prestem atenció que cal explicar-ho i donem per fetes coses que no ho estan.
Una pregunta clàssica: amb quina edat han de tenir mòbil?
No m’hi poso perquè jo no soc el pare d’aquests nens. Soc només el pare dels meus. I els conec. Sé que un mai tindria suficient temps digital i en canvi l’altra es reparteix molt millor el temps. Depèn del nen o la nena aplicarem unes mesures o unes altres. Una altra cosa és que la base digital hagi de ser la mateixa. Però l’edat que els nens han de tenir mòbil, depèn...
I l’entrada a les xarxes socials?
Les mateixes xarxes socials marquen l’entrada en diferents edats, però a totes és més enllà dels 14 i 15 anys. Els pares han de veure quan els seus fills estan madurs per obrir-se un perfil en una xarxa.
És fer partícips als fills del consum digital?
És a dir, quan els pares publiquem una foto o un comentari a les xarxes, compartim aquest fet amb ells en una edat que ho comprenguin. El llibre es dirigeix a pares amb fills a partir de 7 i 8 anys fins a 11 i 12 perquè és una finestra temporal en la vida dels nens fantàstica: comprenen el 90% del que els expliques i els pares encara estem en una posició de respecte i en què no se’ns qüestiona l’autoritat. És perfecte per introduir-los una base de cultura digital. En la preadolescència és diferent. És la finestra d’edat d’oportunitat per introduir els conceptes bàsics que tractem en el llibre, que són 25 idees.
Algunes idees bàsiques?
Els explico que tots els continguts que consumeixen no estan físicament al dispositiu sinó en un lloc que es diu núvol , accessible per a més gent. També el fet de rumiar molt abans de prémer “Publicar”. El concepte de tranquil·litat a l’hora de compartir informació. I també el de la reputació. És a dir, fer entendre que el que comparteixen ara, d’aquí a deu anys, queda gravat, hi ha una memòria tecnològica i podrà ser consultada. El que diem avui no queda mort avui, perdura en el temps.
En el llibre explica que “un amic” digital no vol dir un amic.
Són termes que les xarxes han normalitzat. Pot ser un desconegut... El missatge que he volgut transmetre és que cal passar temps digital amb ells. Quan juguin o mirin vídeos has d’estar amb ells, comentant, mirant, compartint. Si estàs fora i els deixes abandonats davant del dispositiu no tenen ajuda per aprendre aquest sentit comú digital que no existeix. El 70% del llibre no parla de tecnologia, sinó de tot aquest àmbit educatiu, formatiu i acompanyador.
‘Acompanyar’ és el verb clau en aquesta educació digital?
El dispositiu tecnològic no és l’aparcanens i és tan fàcil que ho sigui que com a pares hem de fer el sobreesforç de passar estones amb ells.El llibre dona eines i pautes per fer-ho i no és feixuc de llegir.
Es crucifica el món digital. Perdran la cal·ligrafia, es diu.
Les 25 idees s’estructuren de la mateixa manera: l’explicació de la idea, les oportunitats que ofereix, els riscos i el que proposa l’autor. I això se li ha d’explicar a la mainada sense lliçons magistrals.
Què no faria mai digitalment?
Soc molt radical a l’hora de publicar imatges dels fills. Hi ha pares que publiquen imatges des de la primera ecografia i això portarà problemes d’aquí a uns anys. A França ja hi ha denúncies amb sentència condemnatòria per als pares d’un menor de 16 anys per haver publicat imatges dels seus aniversaris, de la seva infantesa publicada a internet. A mi no m’agrada l’exhibicionisme gratuït. Precisament per això no suportaria que els meus pares haguessin publicat imatges meves de les quals només jo en tinc la potestat.
No desapareix cap xarxa, anem afegint capes. Podem dir que Facebook és, ara, com la tele en blanc i negre?
El que em fascina és que ara mateix Facebook, Twitter i Instagram fan exactament el mateix: les tres permeten pujar text, vídeo, foto i vídeo en directe. I cada usuari tria segons les seves preferències. Per a molts, Facebook és vintage, no hi ha cap adolescent. Tots estan a Instagram, a l’Snapchat, al Tik Tok i mirant YouTube.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia