“S’ha substituït l’antiheroi per la dona empoderada en les sèries”

La que ha marcat la temporada és Joc de trons. L’expectativa de l’última temporada ha estat molt alta i tots hem rebut el seu impacte mediàtic. Després hi hauria Chernobyl, de la qual també s’ha parlat moltíssim. Es va estrenar però van haver de passar tres setmanes fins que el món se n’adonés. Acabada Joc de trons, la gent, a la recerca d’un recanvi, es va trobar Chernobyl. És una minisèrie excel·lent que genera les ganes de saber més. El seu creador, Craig Mazin , a través de les xarxes socials , ho ha explicat tot: què era cert i què era ficció a través de filmografies, bibliografies... Ha fet pública tota la documentació que ha fet servir.

Sí, passa poc sovint en el cas d’una sèrie històrica. Normalment les sèries que són fenomen ho són pels personatges, per l’estètica o per una combinació de moltes coses. És molt poc habitual que una sèrie històrica generi aquest interès. Podríem remuntar-nos a Raíces, als anys setanta, o Holocausto, als anys vuitanta. Normalment passa quan el missatge de la sèrie ressona en el present. A Chernobyl, el gran eix temàtic és la mentida institucional; és la clau perquè la minisèrie tingui aquests altres punts d’interès. I, independentment de la minisèrie, Txernòbil té un interès: és un fet molt recent i forma part del context d’un espectador que quan va passar, potser, era petit o jove i ho coneixia superficialment. La sèrie, molt treballada, basada en el llibre Veus de Txernòbil, de Svetlana Aleksiévitx, és una oportunitat.

Les sèries són grans absorbidores de fenòmens socials, són ficcions en paral·lel a les nostres vides que absorbeixen per on es mou la societat. Fa uns quatre anys que hi ha aquest fenomen de sèries de dones empoderades que venen a substituir una tendència prèvia, que era la de l’antiheroi, que té el seu moment d’explosió amb Tony Soprano i acaba amb Walter White. Estem parlant d’una dècada d’home protagonista dominant l’escenari televisiu. S’ha substituït l’antiheroi per la dona empoderada, la qual ha evolucionat d’una manera molt ràpida. Hem passat del model de dona glamurosa de The good wife a altres representacions de dona empoderada, com ara la Daenerys de Joc de trons, fins a la protagonista de The fall, amb un discurs més potent, passant a la defensa de la sororitat femenina de Big little lies. I El cuento de la criada: actualitzant el llibre de Margaret Atwood de 1985 han aconseguit que sigui la sèrie icona del feminisme.

Això s’ha acabat. Va tenir la seva etapa daurada, extremadament curta, amb Perdidos i va acabar amb les plataformes, que van posar fi al consum de ficció que anava per lliure. Va ser un temps de transició. Perquè la tecnologia ho feia possible però la indústria no s’havia posat les piles per possibilitar-ho oficialment. En aquests anys ens baixàvem les sèries que llegíem en llocs web americans, anglesos o via crítics.

Aquestes plataformes estan dissenyades de manera opaca. Costa molt trobar produccions petites que no volen que trobis. Et dirigeixen cap als continguts que volen que miris per múltiples motius. Quan s’estrena Stranger things ho suggereixen a tothom. Teòricament hem contractat i paguem un servei altament personalitzat però també globalitza sèries concretes i fan passar de manera discretes d’altres d’excel·lents.

Aquest any m’ha agradat molt la minisèrie britànica, que aquí es troba a HBO, Years and years. És una distopia que imagina com serà el món fins al 2031. És una combinació de sèrie familiar amb aquestes hipòtesis de futur a l’estil Black mirror. És una sèrie molt reivindicativa i un punt optimista.

Soc partidari de la rotació. Una de les virtuts de les plataformes és que és molt fàcil donar-te d’alta i de baixa. L’error és voler tenir-les totes. És millor alternar HBO, Netflix, Amazon i Filmin , que és catalana i en cinema és la millor amb diferència. Hi he vist una de les delicatessen de l’any: The virtues . No ens tanquem al binomi Netflix-HBO.

HBO té un catàleg de principis del 2000-2008, la seva etapa creativa més potent, amb la qual et pots tancar a casa mig any mirant tot aquest material excel·lent. Si vols veure només estrenes, aposto per la rotació. I no oblidem Movistar, que ha quedat com la petita, ha estrenat The loudest voice amb Russell Crowe. És una sèrie molt propera a House of cards. Per això la tria de les plataformes depèn dels gustos per les sèries.

Ara mateix no hi ha cap sèrie que tingui un seguiment massiu com Joc de trons i Perdidos. Un altre canvi que han aportat les plataformes és que ara hi ha moltíssimes més sèries, més segments de públic, i no hi ha un fenomen que agrupi tothom i ens uneixi. Costarà construir aquests grans fenòmens. Potser El senyor dels anells d’Amazon, l’any vinent, però la majoria de subscripcions són a Netflix.

Hi ha moltes més sèries i moltes més veus. Sempre hi ha algú que et diu: “Has de mirar això.” I passes més temps navegant pel catàlegs decidint què veure.

Està en mans de Disney, que tindrà plataforma pròpia l’any vinent. Són capaços de fer-ne una nova versió. Damon Lindelof fa anys va dir que era inevitable. Si mires la perspectiva de cap a on van les sèries, el remake és tendència. Tot està pensat per tornar o refer-se. Si torna Beverly Hills 90210 tot és possible. És complicat que Perdidos torni però és factible que, d’aquí a 10 anys, se’n faci una nova versió. Que Disney premi la tecla de la nostàlgia, que sempre funciona en l’àmbit d’audiència.