“Enmig de certa confusió cultural, els Pastorets són centre de gravetat”

A casa, el meu pare can­tava sar­su­ela i era un bon actor de tea­tre afi­ci­o­nat de Vila-seca. També tenia un tiet tenor, afi­ci­o­nat, però molt bo. A casa sem­pre hi havia hagut ambi­ent tea­tral, de Pas­to­rets. El meu germà gran, de bebè, havia fet de nen Jesús. Jo vaig for­mar part de la gene­ració que els vam recu­pe­rar.

Una mica sí. L’esce­nari no ens és aliè, sem­pre s’ha can­tat.

A més, sant Esteve és patró. El meu pare se’n deia i el germà gran també i els meus nebots... La festa de Sant Esteve, per tant, no ho és només perquè ho marca al calen­dari. I els Pas­to­rets... és aixe­car-se de taula i anar cap al tea­tre, a maqui­llar-te...

Sense cap dubte, en Llu­quet. Perquè dis­fru­tava les dues hores damunt l’esce­nari amb el gust aquest de saber cap a on has d’anar, el canvi de deco­rat... Fem ser­vir el deco­rat dels ger­mans Sal­va­dor , de paper. Fer d’actor és també estar pen­dent de la dis­po­sició dels ele­ments en escena, de l’olla aque­lla que s’ha de moure en un moment deter­mi­nat... El que he fet més anys ha estat de Llu­quet. Encara ara em sé el paper i dis­fru­tava. El germà que es va morir feia de Satanàs. El meu germà gran, l’Esteve, que feia de nen Jesús de petit, ara, de gran, fa de sant Simeó, que ofi­cia la boda de Josep i Maria. I ara també sur­ten els meus fills, els bes­sons, que tenen deu anys. En Ber­nat fa de dia­ble, de Supèrbia, i l’Anna fa de sant Gabriel. I la direc­tora és una neboda més.

En el nos­tre cas, sí que hi ha una gra­se­tada. Hi ha una impli­cació llarga. Els fills de la neboda fan de fúries, un altre Gra­set, d’una altra branca, d’un cosí, fa ara de Satanàs.

D’una banda, el sen­tit del ritual de l’esce­ni­fi­cació. Del calen­dari, del senyal del pas del temps. “És Nadal. Ah!, toca Pas­to­rets!” I per una altra banda, un sen­tit, en aquest moment que hi ha tanta con­fusió cul­tu­ral, amb Black Fri­day i Halloween, que hi hagi un cen­tre de gra­ve­tat, un punt que s’iden­ti­fi­qui amb la nos­tra manera de fer.

És també una manera de fer camí, de fer via. I, a part d’això, ser­veix també per fogue­jar molta gent a l’hora d’expres­sar-se en públic, sobre­tot amb el jovent. Tot i que sovint s’uti­litza l’expressió “Fer tea­tre de Pas­to­rets” de manera nega­tiva, en gene­ral és perquè hi ha més bona volun­tat que domini d’escena... És difícil llui­tar con­tra la can­ta­re­lla. Però hi ha molta gent que la seva pri­mera experiència de tea­tre ha sigut aquesta. Això també és bo. Perquè d’adult, en mol­tes fei­nes, l’esce­nari ser­veix per enfron­tar-te a un públic, el domini de l’espai, del ritme, del temps, a l’hora d’expres­sar-te i d’adreçar-te a algú. També hi ha un voca­bu­lari propi dels Pas­to­rets.

La de Folch i Tor­res, però està una mica espor­gada. Hem vol­gut rejo­ve­nir el repar­ti­ment, els actors... Perquè no es faci pesada i llarga, hi ha alguna escena més curta, una altra de més plàstica... El llen­guatge tro­nat o de situ­ació també l’hem tret perquè no passa el sedàs del segle XXI. Algun any havíem fet el de Serafí Pitarra. M’agra­den els Pas­to­rets, el sen­tit, el feno­men, la impli­cació de molta gent. I l’efecte mira­culós de tot ple­gat, el mira­cle de Nadal: els assa­jos no van ni en rodes i després tot acaba sor­tint.

Va ser diver­tit, era un ‘Ope­ración Triunfo’ de Pas­to­rets. Hi havia cur­sos de cant, for­mació d’inter­pre­tació, tria de per­so­nat­ges...

Per mi no. Pel fet que hi hagi els meus fills, m’agrada anar a l’assaig, veure com ho fan i com con­ti­nuen el camí. És un moment de l’any que m’agrada, que m’ho passo bé. Quan feia de Llu­ci­fer tenia una maqui­lla­dora que ens feia una carac­te­rit­zació excel·lent.

Sí, el mis­satge és aquest, que per molts paranys que posi, el dimoni no se’n surt, excepte amb la temp­tació dels diners, perquè Rovelló cau per l’ambició de diners i amb en Llu­quet se’n van a l’infern.

A Cons­tatí hi ha una versió en què els dimo­nis par­len en cas­tellà. Nosal­tres l’únic punt d’actu­a­li­tat que hi posem són les coples satíriques que can­tem sobre la situ­ació política durant el pro­me­tatge de Llu­quet i Isa­beló.