“L’humor és molt existencialista: et planteja qui ets o cap on va el món”

Va tenir un procés de creació molt llarg i va sortir tot molt rodó. Es va fer des d’un punt de vista artístic i molt artesanal. Érem un grup de gent que teníem un imaginari comú, ja que la majoria proveníem del món del teatre. I parlàvem molt de la nostra manera de veure el món. I de la nostra realitat quotidiana, d’aquí que connectava amb el públic. Va ser tota una conjunció de factors.

Em sembla que és una llàstima que no s’hagi pogut fer una sèrie amb el mateix impacte. També el mercat s’ha fet més gran i fa vint anys encara entràvem molt fàcilment a les cases. També la capacitat de connexió la tens en un moment concret. Hi ha el factor sort d’estar en el lloc i en el moment adequats, que és molt important. També la presència del guió a l’escenari. El que ara es diu un showrunner.

Penso que l’humor és universal. Després hi ha l’humor amb el qual connectes perquè és la societat en què estàs vivint. Les sèries i la literatura que ens agradava, molta era anglesa o americana. Hi ha tot el que tu ets com a creador. No ho vam fer pensant en la societat catalana. Vam fer-ho pensant en nosaltres, que érem d’aquí.

El gag és un acudit i té una construcció molt determinada, que s’explica en el llibre, però a banda ens fa riure la nostra connexió amb els personatges i les històries i el desastre que mostren aquestes històries. Penso que la ficció d’ara, el que ens fa riure més aviat ens fa somriure o ens fa mal a l’estómac. La ficció treballa sobre el gag però sobretot treballa la visió del món contemporani.

En la situació actual necessitem riure. Però curiosament el que s’està fent, des del punt de vista més innovador, que expressa el nostre temps, és molta comèdia de millennials, sense ambició ni aspiracions, a la deriva, amb feines precàries. És un humor brutal perquè se t’encongeix el cor de veure cap on anem. L’humor és molt existencialista; et planteja qui ets o què és la nostra societat i cap on va el món.

És molt sa. Ens està parlant de la política i n’està fent paròdia; és una altra manera d’enfrontar-se al món, a la quotidianitat.

No es fa el format curt, que faci de frontissa entre dues programacions, perquè les teles espanyoles i catalanes s’han passat al format de 50 minuts, per una qüestió de rendibilitat. És una pena que no es compri humor britànic perquè s’estan fent coses meravelloses. Està a Netflix. Hi ha una part de l’humor molt universal però quan la ficció d’aquí connecta és un gust, un privilegi. Perquè et parla del teu món. Ja només el fet de veure un paisatge conegut, com els carrers de Barcelona.

Ara la llei mordassa posa al mateix sac el moviment LGTBI i les religions. En un món ideal, no hauria de fer cap gràcia quan algú se’n riu del desvalgut o de la gent que està lluitant per la seva sexualitat. Si et fiques amb el poder, pots fer el que vulguis. Èticament com a creador és absurd ficar-te amb la gent que ho té pitjor. De fet ja està passant amb els acudits sexistes. Em molesten, però hi ha generacions a qui els ofenen profundament. Per tant ja és una gran millora. Cal fer pedagogia als instituts i reforçar la societat, no penalitzar-la. La solució no és multar. Perquè el que acaba passant és que estàs penalitzant els que es qüestionen els interessos que té el poder. Perquè el poder protegeix qui li interessa amb aquestes multes.

I ara no n’hi ha. S’ha de finançar el projecte, que no s’està fent, donar temps al guionista, que busqui una veu, un criteri, assajar-lo, tirar-lo a la paperera i repetir. Aquest temps, que és el més barat perquè no implica actors ni producció, no hi és. Tampoc hi ha la mentalitat que es necessiti aquest temps. La comèdia és molt delicada, costa molt d’apreciar-la quan la llegeixes, l’has de veure assajada, com s’aixequen els diàlegs, mimar el procés de producció. No hi ha ajuts directes a la creació. Hi ha estrès a la base. S’han perdut els temps dels continguts perquè tot ha de ser ràpid.

A molts llocs. La que hi connecto més, la més naturalista, està en un moment boníssim. Va cap a llocs més amargs, al mateix temps fa riure i reflexionar. S’ha obert l’estructura clàssica de sitcom, molt tancada, d’interiors, amb unes condicions d’acudit en els diàlegs; ara és més relaxada, i això es veu en les narratives.