“Hem d’aprendre de la revolució feminista al Pròxim Orient”

Crec que ser dona hi ajuda, però moltes vegades ser dona no garanteix tenir la mirada femenina. I ho dic per experiència pròpia. Quan vaig començar a cobrir la regió vaig veure que m’hi acostava amb una mirada masculina perquè era el que havia heretat de la tradició, de com s’ha explicat aquesta zona en un aspecte periodístic. Em vaig adonar que sent dona, i sense que ningú m’ho exigís, vaig tendir a explicar la guerra i a buscar històries, d’una manera que no era pròpia d’una dona. Encara que costi de creure van ser dos homes del meu equip, amb més rodatge i experiència sobre el terreny, els que em van fer adonar que hi havia una altra manera d’explicar aquests conflictes. Amb el seu aprenentatge he anat adquirint una mirada, que crec que tenia, però pesava més la tradició masculina.

Sí, ser corresponsal al Pròxim Orient té aquesta pàtina de pel·lícula, de romanticisme, que ens porta a pensar en referents masculins: d’homes que es passen hores al bar, amb l’antibales posat i el casc. Al final, la pressió no me la imposaven els editors de TV3 i Catalunya Ràdio sinó que era jo que pensava que el que s’esperava de mi era explicar el conflicte d’una manera determinada que em vaig adonar que era molt masculina.

Vol ser un retrat del que pot ser la dona a l’Orient Mitjà, un de molts retrats, des que neixes fins que mors, sense voler ser el retrat amb majúscules. Hi ha una quinzena de dones però podrien ser milers. Sobretot vol retratar aquestes gotes malaies que gota a gota van fent forat en el roc masclista i patriarcal en una revolució que per mi és històrica, la del Pròxim Orient. I en canvi, tot i ser històrica, és poc mediàtica. I crec que des d’aquí podem aprendre moltes coses del que està passant allà.

Les dones han dit prou, n’estaven tipes que mai fos el seu moment ja perquè hi havia una guerra, una crisi, la inestabilitat… i s’han plantat. I ho han fet d’una manera transversal en uns països on pesa molt la religió. Ni això les separa. Perquè són moviments amb tot tipus de confessions religioses; al Líban n’hi ha divuit. I no els ha impedit sortir juntes al carrer. Davant governs que s’anomenen democràtics i potser no ho són, davant règims i amb dictadures que els han dit que el feminisme és l’enemic a batre, una herència del colonialisme, una explotació d’Occident… les dones s’han adonat que és una enganyifa i que el que han de fer és dir prou. I reivindicar la revolució no només en l’àmbit polític, davant l’Estat, al carrer, a l’espai públic, sinó també a casa, a la llar amb els seus companys.

Les primaveres àrabs van ser un assaig general del que ara estem veient; un aprenentatge dels fracassos. En aquell moment dones de molts països el que es van trobar és que van ser “convidades” a sortir al carrer i a reclamar els seus drets en una anomenada revolució que només es feia al carrer. Perquè el company que tenien al costat i amb qui es donaven la mà i cridaven junts quan arribaven a casa els deia a la cuina, a fregar; i aquella revolució no entrava a la llar. Ara han après la lliçó i saben que la revolució s’ha de fer en tots els àmbits, polític, social, al carrer, a casa... És el gran aprenentatge. Han vist que si són persistents, a còpia de lluites individuals, la revolució acaba sent col·lectiva i política.

Llegint Dones valentes no voldria generar l’efecte contrari, que aquí es digués “no estem tan malament”. És un error de partida. Només cal estar atent a les notícies sobre masclisme, abusos, assetjament... per adonar-nos que encara queda molt camí, molt per aprendre, i que no podem alliçonar ningú. Per mi és molt més greu que passin coses com les que passen en una societat on el feminisme és una qüestió de consciència mentre que a l’Orient Mitjà és una qüestió de supervivència.

Per mi són exemples de coratge. Són dones capaces d’explicar-te una regió, un país, una guerra a través de paraules, silencis, plors, somriures sense parlar de geopolítica. Sense erigir-se, a diferència dels homes, en herois ni protagonistes. Són dones que es col·loquen al centre per explicar-te com amb resiliència han passat de ser víctimes a supervivents. Són una quinzena de supervivents exemple d’aquesta revolució feminista històrica i menys mediàtica a la zona.

Encara ara se’m posa la pell de gallina i és el cas de la Hiyam, de 16 anys, segrestada per Estat Islàmic, venuda tres vegades com a esclava sexual, violada pels yihadistes; l’últim la va deixar embarassada. Quan la van alliberar, va aconseguir escapar-se, va tornar al seu poblat; era de la minoria iazidita, una de les minories històriques de l’Iraq. Li va dir que podia tornar però el nadó no perquè era fill d’un yihadista. Em va frapar perquè a banda d’haver sobreviscut a l’infern yihadista, el pitjor genocidi del segle XXI, va haver d’haver d’aguantar com la seva comunitat la culpava i l’estigmatitzava per haver viscut això. I no només tenia la serenitat d’explicar-ho sinó que no t’alliçonava i s’erigia com a altaveu d’un genocidi que a Occident havíem relatat en directe. Un dels pocs cops que he plorat davant d’una entrevistada. No n’estic orgullosa perquè no és el paper que ha de fer un periodista. Crec que ella ho va agrair, ja que va veure que hi connectava i no volia “robar-li la història”, que era l’únic que li quedava, sinó que m’indignava i m’enrabiava i ho compartia amb ella en forma de llàgrimes.