Comunicació

Carlos Marques-Marcet

Director de cinema i televisió

“Hi ha fets que no interessa remoure”

Per als pares, saber qui va matar el seu fill els dona una raó per continuar lluitant, per viure

Vint-i-set anys després de l’assassinat de Guillem Agulló, no s’ha fet justícia amb els feixistes que el van matar, ni ha pagat ningú per les manipulacions vergonyants que es van difondre i la criminalització que es va fer de la víctima. Però la veritat i la dignitat s’han anat obrint pas a poc a poc. Avui farà un bon salt per arribar a grans públics: un cineasta del prestigi de Carlos Marques-Marcet (Barcelona, 1983) ha dirigit La mort de Guillem, i els tres canals públics de televisió dels Països Catalans (TV3, À Punt i IB3) l’estrenen aquesta mateixa nit. “És el primer cop que passa, ha estat gràcies a la perseverança dels productors”, ens explica el director, que ha posat el focus de la seva pel·lícula en el dol dels pares i la seva lluita perquè es faci justícia i se sàpiga la veritat. Aquesta nit se sabrà una mica més.

L’actriu Glòria March [interpreta Carme, la mare] va explicar en aquestes mateixes pàgines que els feixistes els van fer una pintada que van aprofitar per a la pel·lícula. Com va anar?
Sí, estàvem rodant a la casa i van venir i la van pintar. Està bé perquè van fer la pintada lletja, mal feta. Jo no volia una cosa gaire bonica, volia que fos realista, i ho van fer clavat com volia. Els va sortir una mica al revés de la intenció que tenien.
Va demostrar, en tot cas, que el feixisme continua viu.
Sí, tot i que per sort de moment no han aparegut els fatxes. L’hem estrenat en cines a València i ha anat molt bé. No han aparegut ni han dit res. Tant de bo que no passi res.
Personalment, no ha rebut cap tipus d’amenaça o comentari desagradable?
No, al revés, hem rebut mostres d’agraïment i emoció a uns nivells que costa imaginar. És molt bonic, molt emocionant, el que passa.
Vostè havia format part de grups antifeixistes?
Sí, vaig militar en diversos col·lectius, havia anat a moltes manifestacions, és un tema que em toca de prop.
Abans de fer la pel·lícula ja sabia tot el que va passar?
Sí, d’alguna manifestació, algun 20-N. El crit de “Guillem Agulló, ni oblit ni perdó” era per a mi un lema de les esquerres, que cridàvem a les manifestacions. Me’n recordo també quan va passar; era al poble de la meva mare, a Vila-real, passant la Setmana Santa. Però vaig trigar molt a relacionar-ho tot.
Però el projecte va ser un encàrrec de les productores, no?
Sí, havia treballat amb Lastor Media, i amb Batabat havia fet una pel·lícula per a televisió. Amb SUICAfilms no hi havia treballat, però ha estat una experiència meravellosa. La idea de fer la pel·lícula va sortir dels productors. Jo sabia del llibre de Jaume Fuster, La mort de Guillem, però no l’havia llegit encara. Marc Roma, de Batabat, el tenia i em va dir que estaven intentant adaptar-lo.
Per què li semblava interessant explicar aquesta història en aquest moment?
Em va venir de gust per moltes connexions. D’entrada, era un tema que em feia certa por. Vaig llegir el llibre de Jaume Fuster La mort de Guillem i em va afectar molt, em va semblar molt difícil d’adaptar. Tot i que em semblava que hi havia molts temes per explorar, el llibre era molt autosuficient, no veia què hi podia aportar una pel·lícula. De fet, el vam descartar bastant ràpidament, tot i que hem mantingut el títol, una mica com a homenatge. Em va semblar molt devastador, pensar de quina manera la història de Guillem Agulló podia parlar-nos de moltes coses del món que vivim ara, tot i que passa als anys 90. És una revisitació d’aquella època, a aquesta posttransició mal feta, i em sembla un moment molt interessant d’explorar. Ja ho havia fet en un context americà, a la sèrie En el corredor de la muerte, que passa en els mateixos anys. Penso que ara tenim una certa distància per començar a pensar en aquell moment. Tenia moltes ganes de rodar al País Valencià, per mi és com una manera de tornar als orígens.. Hi havia el perill de veure-ho amb un cert romanticisme, amb una visió idealitzada de com és aquella terra. Vaig veure que podíem caure en aquest parany, però tenia moltes ganes de rodar allà.
La seva mare és del País Valencià?
Sí, de Vila-real. Hi passàvem l’estiu, la Setmana Santa, les festes de Nadal... Sempre hi anàvem, i a Borriana.
Com va ser la trobada amb els pares de Guillem Agulló, el Guillem i la Carme?
Els primers que es van trobar amb ells van ser els guionistes, mentre jo enllestia En el corredor de la muerte. Van anar allà, van parlar amb ells, van reunir tots els amics de Guillem, que no s’havien reunit des de feia molts anys, i a partir d’aquí van sortir moltes històries. Aquí va ser on vam veure clar que havíem de fer una pel·lícula sobre la família. No només de la mort, sinó del que suposava la mort de Guillem. Vam prendre aquesta decisió i els pares ens van ajudar molt, van obrir moltes caixes que no havien obert des de feia molt de temps. Per a ells va ser molt dur, recordar i explicar detalls. Però va ser important, perquè després de tants anys hi ha moltes coses que s’obliden. No recordes el que va passar, sinó la història que has explicat tants cops. En obrir les caixes es va revifar la flama del dol.
Podríem dir que els pares de Guillem van viure un doble dol? L’assassinat del seu fill de 18 anys i la impunitat dels seus responsables.
Potser sí, però jo crec que la injustícia no és un dol, provoca ràbia, impotència. Perquè hi hagi un dol hi ha d’haver una pèrdua. Parlant amb els guionistes, de com podíem encarar els conflictes, vaig arribar a la idea del clau roent. Quan se’t mor algú et preguntes per què ens ha tocat a nosaltres, penses que si hagués fet tal cosa això no hauria passat. El problema que els passava als pares és que quan es feien la pregunta “per què nosaltres?”, ells tenien una resposta: perquè aquesta gent el va matar. I tenir una resposta és molt dur, perquè, per una banda, et dona una raó per continuar lluitant, per viure, però, per altra banda, no et dona aquesta resignació que et dona el dol, t’agafes a aquest clau roent. Et fa molt mal, però si et deixes anar, caus al buit. Aferrar-t’hi et dona sentit per seguir lluitant, per continuar com a parella, com a família, que ja no és com era i ha d’aprendre a ser una altra família, ja no podrà ser mai més com era abans. Per mi, si hi ha un doble dol, és el de perdre un fill i el de deixar de ser la família que era abans, i aprendre a ser una altra família.
Els pares denunciaven en aquest mateix diari abans-d’ahir que l’intent de despolititzar el crim no va ser exclusivament de l’extrema dreta; també del govern valencià socialista.
Sí, la pel·lícula apunta una mica això. És per qüestions diferents, no vol dir que tot sigui el mateix. És cert que certs sectors que potser haurien d’haver donat més suport potser només ho van fer a mitges, van mantenir una estranya distància. Hi ha fets que fan remoure moltes coses que no interessa remoure.
La pel·lícula parla del lligam entre política i intimitat?
Sempre dic que no existeix una cosa sense l’altra. En el cinema sempre es parteix del mateix punt, d’examinar els efectes de com ens relacionem. L’amor, d’alguna manera, no en un sentit espiritual, sinó pràctic, està clarament determinat també per les maneres que tenim de viure, pels contextos econòmics i socials que tenim, la globalització... Està determinat per moltes coses que són clarament socials i polítiques. No se n’escapa la nostra intimitat. En aquest cas el viatge és el contrari, no de l’íntim al polític, sinó que fem un viatge del polític a l’íntim, com uns fets tenen unes conseqüències molt directes, de ressonància, d’efectes d’una en l’altra, si dins del polític no mires l’íntim, et perds coses, i si de l’íntim no mires el polític, també. Són dues cares de la mateixa moneda.
Per què no van incloure l’escena de l’assassinat, tot i que l’havien rodat?
En realitat és una decisió molt evident, no sé com no ens en vam adonar abans, quan escrivíem el guió. No volíem que el focus de la pel·lícula estigués en el que va passar o no, per això vam rodar l’escena. Però ja durant el rodatge pensàvem que hi havia alguna cosa que no estava bé. Després, durant el muntatge, no m’atrevia a treure-la, perquè havia estat complicada de fer i cara, però ho va proposar un productor. Després ho vam veure molt clar: si volies fer la pel·lícula donant el punt de vista de la família, ells no van veure el que va passar, ni ho veuran mai. El van veure marxar de casa amb la moto i quan el van tornar a veure era en un hospital ja mort. A més, si haguéssim inclòs l’escena, els pares no l’haurien pogut veure, i això era important. És una pel·lícula que també és per a ells.
Com va anar la presentació al Festival de Màlaga?
L’experiència de presentar-la a València va ser molt forta, però a Màlaga ens va sorprendre a tots, hi havia gent plorant, molt emocionada. Fins i tot van venir antifeixistes de la conca minera d’Astúries a veure la pel·lícula. En acabar la projecció, la gent va cridar “Guillem Agulló, ni oblit, ni perdó”.
En les cròniques periodístiques, alguns diaris van obviar que, a més d’antifeixista, també era independentista. Pot ser que es passi de puntetes sobre aquest tema?
Sí, és un tema que causa més complicacions. Em sap greu, s’hauria de poder parlar sempre sense demonitzar. També és cert, per altra banda, que es pot argumentar que és perillós fer lectures comparant el que va passar el 1993 amb el que va passar fa tres anys. La lluita independentista a València el 1993 era molt diferent del que és ara. Però també és bonic que la gent que no és independentista, però és antifeixista, s’hi pugui identificar també. A la pel·lícula no ho volíem amagar, però tampoc volíem tirar enrere la gent. Preteníem que d’alguna manera servís per entendre que no s’ha de demonitzar res, per parlar-ne de manera més oberta.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.