Comunicació

10 anys d’El Punt Avui

Maria Barbal i Maria Mercè Roca

“No vaig planejar ser escriptora”

“És que escriure costa tant!”

MARIA BARBAL

Nascuda a Tremp (Pallars Jussà) l’any 1949, Maria Barbal és una de les veus més potents de la literatura en català. Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2021. El seu últim llibre és ‘Tàndem’.

MARIA MERCÈ ROCA

Filla de Portbou (1958), és autora d’una consolidada i llarga obra literària. Guardonada amb alguns dels principals premis, com el Pla, el Sant Jordi i el Ramon Llull, el seu últim llibre és ‘I al final t’agradaré’.
No ho vaig ni haver de decidir, que escriuria en català, tot i que no me l’havien ensenyat enlloc
És només després d’haver publicat ’Pedra de tartera’ que em pregunto si vull escriure més
Més aviat em sobren històries perquè penso que cada situació, cada persona te’n pot inspirar una
He tingut la sensació que se’m criticava d’una manera més acerada pel fet de ser dona
Mai vaig dir: «Jo soc escriptora.» Més aviat em feia vergonya i un respecte molt gran
Cada nou llibre és fantàstic, però no hi ha res igual com la bogeria i la il·lusió de quan treus el primer llibre
M’agrada molt escriure i necessito escriure, però em cal la pressió de tenir una data
Sempre quedava molt parada quan em qualificaven com a «escriptora gironina», igual com a la Maria, l’«escriptora del Pallars»

Maria Barbal i Maria Mercè Roca, dues figures clau de la literatura en català, es retroben amb alegria, malgrat les dificultats que la pandèmia imposa ara mateix en qualsevol encontre. Felicitacions a la Maria pel recent Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. A partir d’aquí, la conversa entre les dues escriptores, velles conegudes, flueix sense problemes, com un riu prop de la desembocadura, plàcid, ample i sense obstacles. Tot un plaer.

Quan van començar a escriure? Quan se’ls va despertar el cuc de l’escriptura? Maria Barbal explica que en l’adolescència, a l’institut Montserrat, on estudiava. “Vaig escriure uns versos i amb una companya que es deia Eulàlia Solsona, i que anys més tard vaig descobrir que era germana d’en Ramon Solsona, ens els van penjar en un suro a la classe. Eren un sentiment d’adolescència”, recorda. “D’aquí fins a Pedra de tartera, que és la meva primera novel·la, passarà un temps en què escriure es va presentar com una cosa agradable, com una manera d’expressar un sentiment, fos de tristesa, de frustració o d’alegria. I prou. Pedra de tartera, en canvi, ja sorgeix d’un impuls més fort, que és el tema de la injustícia, de la guerra, de la postguerra, una cosa que em ve d’herència familiarNo és ja un desfogament de sentiments, sinó la voluntat d’intentar respondre per què havia passat tot allò que no podia entendre”, diu Barbal.

Maria Mercè Roca, en canvi, va començar a escriure una mica més tard i d’una manera molt lligada a la seva vida personal. “Em vaig casar molt jove, als dinou anys, i em vaig separar al cap d’un any i amb una nena petita. Vaig trobar-me que totes les meves amigues vivien una vida de noies joves de vint anys i jo treballava i cuidava la meva filla. Tot plegat amb un gran sentiment de frustració. Va ser llavors quan vaig començar a escriure, uns textos molt curts”, recorda Roca, que remarca que, en aquell moment, no tenia present res del món de l’escriptura que va anar aprenent amb el pas del temps.“No sabia què era una veu, ni una primera o una tercera persona, ni l’estructura d’una novel·la. Però quan escrivia allò m’agradava”, explica l’autora, que amb aquells treballs va obtenir el seu primer reconeixement, ser finalista al premi Just Casero de novel·la curta.

Quan van ser conscients que eren escriptores? Quan se’n van considerar? En el cas de Maria Mercè Roca, va passar molt temps des que va començar a escriure i a publicar. “Va ser una etiqueta que em van posar els altres. Mai vaig dir: «Jo soc escriptora.» Més aviat em feia vergonya i un respecte molt gran”, assegura.

Maria Barbal diu que va ser un “descobriment estrany i respectuós” veure que la qualificaven com a escriptora després de Pedra de tartera. “Però és només després d’haver-la publicat i d’aquests comentaris que em començo a preguntar si vull escriure alguna cosa més. Era una cosa que no m’havia plantejat mai. No havia fet cap projecció. Per tant, també ve molt tard, aquesta consciència i aquesta voluntat”, afirma.

Cap de les dues, en canvi, no va tenir dubtes sobre en quina llengua havien d’escriure. “Tot i l’escolarització plena en castellà, ni m’ho vaig plantejar, d’escriure en una altra llengua que no fos la meva”, diu Roca. “No ho vaig ni haver de decidir”, diu Barbal, que va aprendre català pel camí.

Parlem sobre la carrera d’escriptor, l’èxit i el reconeixement. Maria Mercè Roca ho recorda com “una època de molta excitació”. “Uns moments molt feliços, que no han tornat i que no tornaran, perquè les coses no es repeteixen. Cada nou llibre és fantàstic, però no hi ha res igual com la bogeria que sents, la il·lusió que allò durarà sempre, quan treus el primer llibre”, diu. I rebla: “Potser hauria estat bé que algú hagués obert una porta i t’hagués dit: «Escolta, que això ha de durar molt d’anys, t’has de mantenir aquí i això és el més difícil, no pas fer el primer llibre i que hi hagi una crítica més o menys bona o que la gent vingui i els signis.» Però no apareix ningú.”

“De tota manera, penso que és una gran sort no saber-ho”, diu Barbal, i ella i Roca no se’n poden estar d’esclatar a riure. “Si algú veiés el que et pot passar potser plegaria ràpidament”, avisa Barbal, que diu que també recorda amb “alegria, sorpresa i excitació allò d’anar a una llibreria i veure el teu primer llibre”. “Després venen èpoques en què et sembla que els teus llibres no arriben prou a la gent i no saps ben bé per què, sobretot quan ets ben conscient que has treballat molt”, assegura Barbal. Roca creu que “tot aquest procés és natural però dolorós”.

D’on treuen les històries que expliquen, els seus personatges? Què les inspira? Maria Barbal creu que és una persona que té “molts impulsos literaris”. “Més aviat em sobren històries perquè penso que cada situació, cada persona t’inspiraria un llibre”, diu. Roca explica que no escriu res si no l’hi demanen. “M’agrada molt escriure i necessito escriure, però em cal l’empenta de la pressió, de tenir una data”, comenta Roca. Barbal ho troba “curiós” però “molt més ordenat” del que li passa a ella. “A vegades començo una cosa i en faig setanta pàgines i llavors veig que me n’interessa una altra. És terrible”, explica. “Però és que costa molt escriure setanta pàgines. Costa tant escriure! Són moltes hores. Sang, suor i llàgrimes”, exclama Roca.

Sobre el fet de ser escriptores i dones, Barbal explica que no ha posat “una consciència feminista” en la tria dels seus personatges. “A mi m’agrada molt fer homes. És com un repte. Fas servir més la intuïció i això ho trobo divertit. Les dones sempre tinc por de fer-les més com jo”, diu Roca. “Per ser dona no he tingut mai problemes a l’hora de publicar. No ha passat el mateix pel que fa a la crítica, en què he tingut la sensació que se’m deixava fora o se’m criticava de manera més acerada pel fet de ser dona”, explica Barbal. Una opinió que comparteix Roca, que hi afegeix: “Aquest problema jo l’he viscut pel fet de no ser d’un determinat ambient. També s’hi ha de sumar el fet de no ser de Barcelona. Sempre quedava molt parada quan em qualificaven com a l’«escriptora gironina»”. “Jo soc l’escriptora del Pallars!”, s’exclama Barbal.

Acabem parlant dels grans èxits de vendes dels anys noranta. “Aquell va ser un moment dolç, d’un públic abocat, amb moltes ganes de llegir en català”, coincideixen a dir les dues autores, que també estan d’acord en denunciar la gran rotació de novetats a les llibreries, que no es trobin els llibres més antics o que en grans superfícies no hi hagi gairebé llibres en català.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Filmin. Sèrie / policíac

Duel d’un policia amb un gàngster a Israel

HBO Max. Minisèrie / Drama

Dos morts al jardí d’Olivia Colman i David Thewlis

Netflix. Sèrie / ‘Thriller’

L’últim cop dels lladres amb la màscara de Dalí

HBO Max. MINISÈRIE / cOMÈDIA

‘Sexe a Nova York’, passats els 50 anys

L’Última Hora, 2 de desembre

L’Última Hora, 2 de desembre

BARCELONA

L’aviram, protagonista de l’Agenda del Pagès 2022

girona
L’Última Hora, 1 de desembre

L’Última Hora, 1 de desembre

BARCELONA

Mor als 74 anys Josep Maria Francino, referent de la ràdio catalana

Barcelona

Mapa comunicatiu ric

barcelona