Comunicació

J. MOLINERO I M. RODRÍGUEZ

Comunicadors

“A la ràdio hem estat sempre al costat de la gent, i aquí seguirem”

El teatre és com fer ràdio amb el teló obert; aquí parlem amb gent però no la veiem
La festa del 40è aniversari serà l’11 de setembre a Illa Fantasia i recollirem tones de menjar per al Banc dels Aliments

Ja fa uns quants anys, la ràdio va unir Justo Moli­nero i Montse Rodríguez. Com­panys de vida i ara també com­panys a l’esce­nari amb la pecu­liar for­mació tea­tral Los Des­cas­taos. Fan riure i, sobre­tot, fan feliç la gent, molt impor­tant en els temps tris­tos que cor­ren.

Montse, a l’esce­nari actua i també recita els seus poe­mes. Per què la poe­sia?
Jo no sabia que tenia aquesta cosa aquí din­tre. Quan vam començar a fer tea­tre, va caure a les meves mans un poema, que em va agra­dar molt, i quan anava a una festa el reci­tava; li deia a una per­sona: “Et rega­laré un poema”, i a la gent li agra­dava. Ales­ho­res vaig començar a aga­far coses que jo tenia escri­tes, que escri­via a la nit, i va començar a sor­tir. Ara em diuen que faci poe­sies sobre coses con­cre­tes, i si jo ho sento em surt.
És una poe­sia molt car­re­gada de sen­ti­ment, la que fa vostè.
Si no forma part de mi, o jo no ho estic veient o no ho estic vivint, no em surt.
També parla de situ­a­ci­ons quo­ti­di­a­nes i dedica poe­mes a per­so­nat­ges con­crets, molt pro­pers, com la mare, el pare, els fills...
El penúltim que vaig fer, que es titula La culpa i parla del mòbil, està basat en un nebot meu...
Hi explica una història molt dura.
Va d’una mare que no li dona importància al mòbil i sem­pre li diu al fill que no begui, i no li diu que el mòbil és molt impor­tant. I resulta que una nit triga molt a tor­nar a casa i ales­ho­res ella li truca i ell agafa el mòbil i té un acci­dent.
Pugem al cotxe i no som prou cons­ci­ents del perill d’aga­far el mòbil.
[Justo] Jo li vaig enviar el poema al direc­tor gene­ral de Trànsit, perquè creia que era una cosa bona, i no m’ha fet ni cas.
Defi­neixi’m l’home que té al seu cos­tat en un vers.
Et diré que el Justo és el millor que m’ha pas­sat en aquesta vida. El Justo va ser un ena­mo­ra­ment boig i el resul­tat és que... no ha sigut un vers...
Tam­poc és fàcil el que li he dema­nat...
Diria que la meva vida és molt gran i molt har­mo­ni­osa i és gràcies a la per­sona que tinc al cos­tat, que és el Justo Moli­nero.
No ha pen­sat a escriure-li un poema? Ho ha fet dels fills, del pare...
Li vaig fer una coseta, el dia que el van fer Andalús de l’Any...
I a la Montse com la defi­ni­ria vostè?
[Justo] És una gran per­sona, una gran dona, una gran mare, una per­sona mera­ve­llosa. Jo li estic molt agraït a la vida perquè la va posar en el meu camí. Som una pare­lla que ja fa trenta anys que estem junts i ara en comen­cem trenta més.
I la poe­sia de la Montse, com és?
És la rea­li­tat escrita en un paper. Perquè ella és una per­sona molt sen­si­ble a l’hora de reci­tar. Jo tam­poc conei­xia aquesta Montse que s’enfila dalt d’un esce­nari i hi posa ganes, sense ver­go­nya, perquè si en té ho dis­si­mula molt bé, i la gent s’ho passa de mera­ve­lla: plora, riu... És una gran poe­tessa. [Montse] De ver­go­nya sí que en tinc. Tinc por escènica, por de que­dar en blanc, i alguna vegada m’ha pas­sat, perquè busco el text que ve dar­rere, penso: “I què ve ara?, i què ve ara?...” [Justo] S’ha que­dat en blanc alguna vegada però ho arre­gla de mera­ve­lla.
Escol­tant-la em va sem­blar que trans­met emoció. Què li trans­met la gent?
Veig gent amb un moca­dor a la mà. I després quan sor­tim a salu­dar el públic la gent m’ho diu, que els agrada, que els faig plo­rar, no de pena, sinó d’emoció.
Justo, avui pre­gunto jo. Li agrada que l’entre­vis­tin?
Sí, cap pro­blema. No tinc res per ama­gar i, per tant, no em pre­o­cupa res del que em puguin pre­gun­tar.
Vostè que n’ha fet tan­tes, d’entre­vis­tes, com les enfoca?
Pri­mer cal conèixer el per­so­natge i després infor­mar-se bé. A mi em fa molta llàstima aquesta gent que fan una entre­vista sense saber de qui par­len, o aga­fen un lli­bre i no tenen ni idea de qui ha escrit el lli­bre ni què diu.
I l’entre­vista més difícil?
L’entre­vis­tat nor­mal­ment t’ho posa fàcil. Jo he fet entre­vis­tes a tot Déu i la gent t’ho posa fàcil.
No recorda cap moment de tensió?
Sem­pre, abans de començar, pen­ses: “A veure com anirà”, però després es veu que sí, que ha anat bé. Des de Zapa­tero a Pujol, des de Felipe González a Alfonso Guerra, sem­pre ha anat bé.
A qui pre­fe­reix entre­vis­tar, a artis­tes o a polítics?
Jo pre­fe­reixo els artis­tes. Aquests no enga­nyen tant, no diuen allò que no sen­ten de veri­tat.
I el polític sí?
Jo crec que una cosa és el per­so­natge polític i una de molt dife­rent és l’home, el pare de família, la per­sona. No tenen res a veure. [Montse] Explica-li aque­lla vegada que vas tru­car al Pujol per posar-li la seva can­tant favo­rita...
Com va anar?
Estàvem en directe a la ràdio i li vaig tru­car: “Hola, pre­si­dent”, “Hola, Justo, com anem?”, i ales­ho­res li vaig dir que hi havia una per­sona que el volia feli­ci­tar...
I no estava pre­pa­rat, això?
No, no! I ales­ho­res va par­lar la Car­men Sevi­lla. I el Pujol va expli­car la seva amb la Car­men Sevi­lla, i quan venia a la ràdio venia pen­sant en la Car­men Sevi­lla.
I li va can­tar una cançó?
No, li va desit­jar feliç ani­ver­sari i van estar par­lant, i jo crec que aque­lla tru­cada el Pujol no l’obli­darà mai.
La ràdio és màgica...
Sí. La tele­visió és més men­tida, en canvi a la ràdio les per­so­nes s’obren molt més. A la tele­visió s’està pen­dent de la imatge i a la ràdio aquesta pre­o­cu­pació no hi és.
I qua­ranta anys ja! En són molts!
Sí, i sem­bla que vàrem començar ahir. Però som aquí i aquí hem de con­ti­nuar.
Amb els ini­cis tan difícils que vau tenir, espe­rava arri­bar fins avui?
No, no!, això era impos­si­ble de pen­sar-ho. Jo creia que arri­baríem fins després del mun­dial de fut­bol del 1982, perquè ho vam mun­tar així pirata, i creia que ens tan­ca­rien, però, mira, som aquí.
Com cele­bra­reu els 40 anys?
Farem una gran festa a Illa Fan­ta­sia i reco­lli­rem ali­ments per al Banc dels Ali­ments, perquè malau­ra­da­ment en aquest país, tot i que li costa molt dir-ho, hi ha gent que se’n va a dor­mir sense haver pogut sopar. Ho farem i reco­lli­rem mol­tes, mol­tes tones d’ali­ments per a aquesta gent.
Quan serà?
L’11 de setem­bre, la Diada naci­o­nal, que és el dia que tanca Illa Fan­ta­sia. S’haurà de pagar entrada i els diners que es recap­tin ser­vi­ran per com­prar ali­ments per al Banc.
Heu patit molt a la ràdio amb la covid?
No ho hem pas­sat bé, i el que digui el con­trari s’equi­voca. Cli­ents, res­tau­rants tan­cats..., quasi ens vam que­dar a zero en publi­ci­tat.
Es pot dir que vau seguir fent ràdio per amor a la ràdio.
Les vint-i-qua­tre hores. I els oients, a casa, gent gran que no podia sor­tir, tenien la ràdio i era la seva com­pa­nyia. I amb això la gent és molt agraïda amb Ràdio Tele-Taxi, ja que hem estat sem­pre al seu cos­tat, i aquí con­ti­nu­a­rem. [Montse] I el What­sApp i el telèfon ana­ven a tot drap, perquè la gent no podia sor­tir, no podia par­lar, i aquí tenien una fines­tra al car­rer.
Vau com­plir una funció social.
I con­tents de poder-ho fer.
El que sí que vau haver de parar és el tea­tre, i ara ja hi heu tor­nat. Per què vau entrar en el món del tea­tre?
Jo somi­ava fer alguna cosa de tea­tre, i ja feia temps havia pen­sat que els nos­tres anun­ci­ants fos­sin els pro­ta­go­nis­tes. Fins i tot tenia tri­ada l’obra, Cuéntalo tú que tie­nes más gra­cia. Però al final no es va fer. Al cap d’uns anys vaig repren­dre la idea en un dinar a casa d’uns amics i a par­tir d’aquí li vam donar vol­tes i, com que ales­ho­res es par­lava de la casta, vaig dir: “Nosal­tres serem Los Des­cas­taos.”
Això de la casta no ho acabo d’enten­dre.
Sí, home, es par­lava dels de la casta, del Felipe González i la seva gent. [Montse] En el fons, molt en el fons, nosal­tres tenim la sen­sació que no som tan esti­mats.
Però si la gent us adora.
[Justo] Es refe­reix als mit­jans. [Montse] Notem que no comp­ten amb nosal­tres, que no for­mem part del circ. [Justo] Per exem­ple, a TV3 n’hi ha que sur­ten dient que fan tal cosa i tal altra, que estan fent no sé què, i no són res. En canvi, a nosal­tres no ens donen l’opor­tu­ni­tat d’anar-hi un dia i par­lar
del tea­tre i Los Des­cas­taos.
És a dir, no us tenen com un agent cul­tu­ral més d’aquest país.
[Justo] Home, per favor...! [Montse] Tu creus que el Justo no ha de ser a La Marató? Doncs, mai, mai! [Justo] I tinc bona relació amb l’Àngel Laca­lle. En canvi, que jo anunciï La Marató m’ho dema­nen cin­quanta vega­des, ell i el seu cap.
Està molt dol­gut per aquest tracte?
Home, molt dol­gut. [Montse] Nosal­tres sor­tim a l’EGM, però els mit­jans no en par­len. [Justo] Mira, segons l’EGM, Radio Tele-Taxi és l’emis­sora amb més fide­lit­zació. Tu això ho has sen­tit? Radio Tele-Taxi és l’emis­sora més escol­tada a Anda­lu­sia per les xar­xes.
Què ha de can­viar?
La men­ta­li­tat de molta gent, sobre­tot la dels que manen.
Però la gent us estima i a través del tea­tre ima­gino que ho noteu.
Molt. El tea­tre és com fer ràdio obrint el teló. Aquí par­lem amb gent, però no els veiem, i arri­bem al tea­tre i és el mateix que la ràdio però amb el teló obert, i veus la gent i dius alguna xim­ple­ria i ja riuen. Aquí no sabem si riuen o...
Vostè diu xim­ple­ries però és molt seriós.
[Montse] I ver­gonyós...
La guerra a Ucraïna els ha tocat de prop.
[Montse] Crec que no estem fent res i hem d’aco­llir. Nosal­tres vam tenir nens de Txernòbil a casa, qua­tre anys. Venien els tres mesos d’estiu i teníem una llista de met­ges i gratuïtament els hi portàvem.
Hi heu tin­gut con­tacte?
La nos­tra nena, des­gra­ci­a­da­ment, la tenim per­duda. Dues més que venien a casa d’amics nos­tres les tenim con­tro­la­des. Una té 24 anys i té un fill, i és a Lviv, al cos­tat de Polònia.
Reciti’m un frag­ment del poema sobre la guerra que ha escrit.
“Hi ha molt boig al món que només vol el poder. / El poder tot ho podreix, és cor­rupte, i l’ambició també. / Avui ens ha tocat a nosal­tres, / demà al veí i més tard al seu propi país. / Sé que poden fer poca cosa, però s’han d’unir, / no ens dei­xin sols, / aju­din-nos, donin-nos abric, men­jar, ens han de socórrer / i tant de bo el món enviï a la merda els que ens maten i només volen el poder.”

De justícia

Explica Justo Molinero que la primera nit a Santa Coloma de Gramenet, acabat d’arribar de Villanueva de Córdoba, amb només 17 anys, el va despertar de matinada un soroll que venia del carrer. Va treure el cap per la finestra i va veure un grup de dones que s’afanyaven a entrar a la fàbrica. Fugia de la misèria i del treball precari i el primer que descobria era la duresa de la feina a la fàbrica, amb els torns començant quan encara no havia sortit el sol. Des d’aleshores tot va ser treballar, posar-hi les banyes i la determinació creient en la feina, primer, i en un projecte, després, el de la ràdio. Enguany Radio Tele-Taxi arriba als 40 anys, superada la pandèmia i amb Justo, la seva dona, Montse, i altres companys de la ràdio i amics omplint els escenaris de Catalunya de rialles amb la companyia Los Descastaos. Un èxit que fa justícia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.