‘Com va la vida?'

En l'últim programa d'El club, Albert Om va convidar Buenafuente i Punset a seure en un sofà i parlar, filosofar sobre allò que els vingués de gust. Quan ens van anunciar que Buenafuente i Punset farien Com va la vida? immediatament vaig pensar en aquell dia i em va semblar una bona idea. La conversa és un gènere que sempre m'ha fascinat –Banc Sabadell l'ha incorporat a la seva última campanya– i trobo que si es fa ben fet pot ser un gènere molt suggeridor i un bon espectacle televisiu. Doncs em va encantar la primera entrega de Com va la vida? Va ser una satisfacció tornar a veure Buenafuente a TV3. El seu monòleg és el millor que li he sentit en els últims temps: “El meu nebot de deu anys ja és en una llista d'espera per a una operació de pròstata”, “L'Eduard és l'únic ésser humà que ho domina tot menys la perruqueria”. I Punset estava inspiradíssim. Segons ell tot “s'acaba de saber”, amb un sentit de l'humor sensacional cita compulsivament científics i investigadors i deixa anar frases com “Conec ximpanzés que saben fer sabatilles”, “Ha mort més gent per culpa de l'aire condicionat que de la malària” o “Els corbs de Nova Caledònia tenen una adolescència molt llarga”. És igual què li preguntis, ell sempre respon el que li dóna la gana i acaba retrobant el fil de la conversa. Un format, en fi, apassionant, no gaire car de fer i molt efectiu, perfectament viable en qualsevol televisió: seria molt estrambòtic que a Tele 5 s'asseguessin a parlar mitja hora, què sé jo, Pilar Rahola i J.J. Vázquez? No ho miraria ningú? Jo crec que sí.