Comunicació

El Zàping

‘The Americans': secrets de família

Gemma Busquets/ @gemmabusquets

Cal deixar-se endur per aquesta ficció seriada menys pretensiosa, la de les sèries canòniques

n el final de la pri­mera tem­po­rada de The Ame­ri­cans va sonar com a clo­enda sonora i com a metàfora del que sig­ni­fica el joc d'espies, la cançó de Peter Gabriel Game wit­hout fron­ti­ers. Més enllà de l'encaix cro­nològic de la banda sonora –la sèrie del canal FX regala mera­ve­lles com ara Only you de Yazoo, però també en un flash­back es pot escol­tar To love some­body de Roberta Flack–, no em canso de rei­vin­di­car una sèrie que passa inad­ver­tida sense motiu, igno­rada pre­ci­sa­ment perquè és exem­plar, de manual, exces­si­va­ment clàssica per a espec­ta­dors siba­ri­tes que només es delei­xen amb les rare­ses seduc­to­res d'una inves­ti­gació d'assas­si­nat gai­rebé mística com de True Detec­tive o la sang a cop d'efecte de bis­turí de la moder­ni­tat de prin­ci­pis de segle amb música electrònica a The Knick. Però de tant en tant també cal dei­xar-se endur per aquesta ficció seri­ada menys pre­ten­si­osa, la de les sèries canòniques, que no vol dir que apos­tin per la medi­o­cri­tat. És com lle­gir novel·la negra, l'últim cas de Mon­tal­bano que hagi escrit Andrea Cami­lleri després de l'impacte de La casa de hojas de Mark Z. Dani­e­lewski.

I això és The Ame­ri­cans, una sèrie d'intriga, amb una trama d'espi­o­natge no gaire com­plexa, però expli­cada intel·ligent­ment, sense sor­ti­des de to com a Home­land i sobre­tot amb un llen­guatge cine­ma­togràfic clàssic. Diàlegs que han gua­nyat en reflexió al llarg dels epi­so­dis. I els per­so­nat­ges, interes­sants tant en la cons­trucció com en la inter­pre­tació, són molt més que el que dei­xen veure dar­rere les dis­fres­ses i les per­ru­ques. No hi ha trucs de guio­nis­tes que volen ser pres­ti­di­gi­ta­dors. La ter­cera tem­po­rada, a més, apro­fun­deix en el dilema per­so­nal, en la moral dels espies, en les con­tra­dic­ci­ons de l'home i pare davant les con­di­ci­ons que imposa la mare pàtria Rússia. L'actor Matt­hew Rhys és per­fecte en mos­trar totes les ares­tes així com la fre­dor feri­dora en la mirada de Keri Rus­sell quan fa sobre­sor­tir l'espia a la dona i mare. Però ara el joc d'espies no serà cosa de dos sinó un afer de família, amb la filla Paige, que intu­eix la veri­tat.


E



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia