Una pedra símbol de “la renaixença d'un poble!”

Roinava, però malgrat això, el 23 d'octubre del 1916, avui fa just cent anys, el passeig dels Caputxins de Valls era ple a vessar de gent disposada a mullar-se per assistir a l'acte de col·locació de la primera pedra de la Biblioteca Popular. Aquell dia la capital de l'Alt Camp es va convertir en l'abanderada de la meritòria política de biblioteques de la Mancomunitat de Catalunya.

L'esdeveniment no va ser un acte més de Santa Úrsula. “Al cerimonial assistiran els elements Oficials i convidats, precedits de gegants, Xiquets i músiques”, deia el programa. Més enllà, el projecte va xopar en la ment de la societat vallenca com una oportunitat de represa.

D'una banda, de represa nacional. Com a mostra, aquell any la Comissió de Fires de Santa Úrsula havia acordat “redactar els programes en la llengua nostra. És una excel·lent iniciativa que aplaudim fervorosament”, explicava el setmanari Pàtria del 14 d'octubre del 1916. També, social i econòmica, com va resumir Eugeni d'Ors en el discurs: “Tornaran les generacions que se n'anaren de Valls, per manca de vida: vindrà ara tota la renaixença d'un poble.” I finalment, cultural. Dos dies abans, el 21 d'octubre, el setmanari La Crònica de Valls va publicar un article de l'arquitecte Cèsar Martinell en què preguntava: “No veus enfront d'ella, a l'altra part del Santuari, un espai lliure? Imagina per un moment que hi ha'l Museu.” Doncs avui, a davant de la biblioteca, al costat del santuari del Lledó, hi ha l'edifici del Museu de Valls.

Tan aviat com la Mancomunitat va anunciar el concurs per a la construcció de biblioteques, el 29 de juliol del 1915, a Valls es va generar un estat d'opinió partidari d'abraçar-ne l'oportunitat. Si bé la comunicació es va tancar a l'Ajuntament amb un tebi “que passi a estudi de la Comissió de Cultura”, la societat civil i la premsa ho va veure com una oportunitat de represa. “Podria tenir per base la montanya de llibres arreconats en una dependència del Municipi y un altre dia se pot confiar ab los qui te promesos l'eximi vallench, general Comerma”, deia el setmanari La Veritat del 18 d'agost del 1915.

La Mancomunitat demanava als ajuntaments un terreny, una aportació econòmica inicial i el compromís d'assumir els costos d'enllumenat, aigua i manteniment. Finalment, el 28 d'octubre del 1915 l'Ajuntament de Valls va acordar presentar-se a la convocatòria oferint l'espai, donat per Francesc Dasca, una aportació de 600 pessetes i el “servei, material, llum, aigüe i llimpiesa”, recollia el setmanari Pàtria del 30 d'octubre. La vigília de Nadal, aquest mateix periòdic va sortir al carrer amb un gran titular a la portada informant de l'adjudicació: “Es un gros èxit, doncs eren altres les ciutats, que demanaren també la concessió d' aital instrument de cultura.”

La Biblioteca no va estar exempta de pugna política, i la proposta del regidor Indaleci Castells de fer una gran festa amb motiu de la primera pedra va ser resposta amb ironia pel setmanari La Voz de Valls del 17 de juny del 1916: “El hombre quiere mayor solemnidad. [...] con asistencia de gigantes y cabezudos. [...] Por sustituirlos perfectamente algunos de nuestros señores concejales. Que per afer els gegants se pintan solos. Y a cabezudos no hay quien les gane”.

La festa, però, va ser plena i amb la presència de la pràctica totalitat d'entitats vallenques es va col·locar la pedra que, amb els escuts de Catalunya i Valls, va esculpir Anselm Nogués. “El fonament d'una vida nova cultural, d'un edifici espiritual de l'estudi i del valer”, va dir D'Ors.