La guillotina, del passat

Talment com el divo que és, Jonas Kaufmann va ser rebut ahir pels mitjans de comunicació amb un esclat de flaixos a l’escala vermella del Gran Teatre del Liceu. I realment s’ho mereix, perquè la vinguda del tenor més cotitzat del moment és tot un esdeveniment: tot i que havia cantat en alguna ocasió al Palau de la Música Catalana, al Festival de Peralada i al mateix Liceu, mai ho ha fet en una òpera escenificada. “No tinc cap problema a venir aquí, al contrari, és un honor; simplement ha estat un problema d’agenda”, comentava ahir un loquaç Kaufmann.

La trobada amb els mitjans va durar vora dues hores i Kaufmann es va esplaiar parlant de diversos temes, alguns de més personals, sobre les claus del seu èxit, i aquí va riure dient que no tenia cap recepta màgica, que canta perquè li agrada i per això no té por del fracàs, o d’actualitat, com la producció operística actual. Considera que és “freda i matemàtica”, que no pensa en el factor entreteniment, i per això no atreu el públic, que busca sobretot sentir-se colpit per emocions. D’emocions, però, en rebrà una bona dosi amb aquest Andrea Chénier, d’Umberto Giordano, que cantarà al Liceu a partir de divendres, en l’aclamada producció del director David McVicar, “fantàstica i excel·lent”.

Kaufmann valora el treball historicista que hi ha al darrere: “Andrea Chénier, ambientada en la Revolució Francesa, és una de les quinze òperes que no es poden traslladar d’època.” El verisme, per Kaufmann, és un estil travessat per les emocions, i per això explica que aborda el personatge sentint-les intensament: “Si ets honest el públic ho nota i instintivament també les sent”, diu. I rebla: “El meu objectiu és donar cada nit el 110% i que el public gaudeixi.” El repte? “Controlar les emocions i dosificar la veu per arribar fins al final.”

Kaufmann no es vol encasellar en rols per evitar el tedi, però és conscient que les veus envelleixen: “No vull ser un nou Plácido, però crec que encara em queden folgadament quinze anys de carrera.”

Qüestionat per la situació catalana, Kaufmann va opinar que se situa en un context europeu “complex” que fa que un problema local es magnifiqui. “Per sort la guillotina és una cosa del passat i al segle XXI s’hauria de poder trobar una solució negociada, i no resoldre els conflictes al carrer amb la policia.” Amb tot, adverteix: “Una Catalunya aïllada, com veiem la Gran Bretanya, també podria tenir conseqüències econòmiques nefastes.”