cultura

Crònica

Lletres

Anaïs Nin, obligatòria

“Dir si publicaré ficció és una qüestió tan personal com dir amb qui me’n vaig al llit. No n’han de fer res”

Quim Monzó ens va animar la roda de premsa mostrant-se expansiu i ocurrent malgrat la cara de perplexitat, d’una certa incomoditat davant tants periodistes. També perquè fa vida d’eremita, amb una disciplina que el fa matinar a quarts de set, “alçar-se amb una mandra enorme –però ho faig–, em dutxo, torno al llit i em vesteixo lentament i viatjo amb l’ordinador portàtil cap a l’estudi on treballo”. Abans ho feia cap al pis dels seus pares al barri de les Corts, a prop del Camp Nou, on coneixia els bars amb els bocates més bons. Els que hem tingut la sort de poder-lo conèixer sabem que té un directe espectacular, tant es pot fixar en el disseny del rellotge de la paret com queixar-se amargament de la cadira on és assegut: “Si conegués el dissenyador, li trencaria les cames.” Va ser divertit quan li vam preguntar si escrivia ficció, a la qual cosa va respondre que això “són qüestions tan personals com dir amb qui te’n vas al llit. Ningú no n’ha de fer res”. Va repetir que va declarar que deixava de publicar mentre no se solucionés el tema de la pirateria: “Estic fins als pebrots dels pirates”, però sense donar cap pista, només descartant la possibilitat d’escriure unes memòries. Va recordar el que Pere Calders deia sobre el tema: “No les escric perquè encara recordo massa coses.” Deixant de fer broma va contar que una persona escriu coses, però que des de la dificultat “d’escriure una columna diària sense parlar de política. Quan intentes fer columnes sobre la vacuïtat o sobre per què aquest got no és rodó sinó que té una forma geomètrica peculiar, requereix un temps més lent de cocció. I això també és literatura. Em fa gràcia quan et col·loquen l’etiqueta d’escriptor i periodista. És com si diguessin a Cristiano Ronaldo que és futbolista i esportista. Tornaré a publicar narrativa? No ho sé. Potser he de deixar alguna cosa per als hereus, que trobin llibres inèdits, manuscrits al capdavall d’un calaix. També us he de dir que algun dia et trobes uns fulls dins una carpeta i t’adones que tens un llibre mig fet. Generalment no tens la sensació d’escriure un llibre sinó que tu vas fent perquè no ho pots evitar. Un dia poden aparèixer unes carpetes a la pantalla de l’ordinador i que tinguin prou gruix per fer un llibre.”

Ahir, quan li van preguntar quin escriptor era el seu favorit, s’ho va pensar abans de dir que li agradava l’argentí César Aira, “una meravella”. També va recordar quan va buidar la seva biblioteca després de no aconseguir que li vinguessin a buscar des de biblioteques amb el pretext que “els haurien de catalogar”. A propòsit de la vaga feminista d’avui, un dels periodistes li va preguntar sobre què aportaven les dones al panorama actual. Després de rumiar-s’ho i contestar amb una pregunta, va xutar: “És un imaginari que respon al temps que estem vivint. En cada època les dones han parlat del que ens envoltava. Els escriptors i les escriptores d’ara no fan res diferent del que feien Virginia Woolf o Anaïs Nin. No entenc com Anaïs Nin no és una lectura obligatòria per a la joventut d’avui.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda