Evidències de la manipulació

Iago atempta contra el governador Otel·lo, potser esperonat per un brot racista, despertant-li la gelosia. Però, per a Les Antonietes, la clau és la capacitat de confiar-hi, sense contrastar la informació. Othello, de Shakespeare, pot ser la tragèdia que evidencia la gelosia, però, per a la companyia, també és una demostració de les conseqüències de la manipulació. Des de dijous, arrenquen una temporada a La Seca, després d’haver fet prèvies per diversos municipis (com ara Igualada i Girona).

El grup Les Antonietes ha volgut explicar aquest clàssic de Shakespeare amb un repartiment mínim: hi ha els tres vèrtexs del triangle: Otel·lo (Òscar Intente) i Desdèmona (Annabel Castan), molt enamorats l’un de l’altre, i Iago (Arnau Puig), el que despertarà el dubte en la parella. La mirada és contemporània i, per això, han transformat aquest general vencedor a Xipre en un poderós polític que es deixa aconsellar per un estrateg com Iago.

Tot i que la posada en escena tingui un cert to de thriller (Iago va anunciant al públic com maniobrarà, com si estigués explicant, pas per pas, un exercici científic per provocar l’autodestrucció d’una parella de víctimes), es manté el “llenguatge florit, carregat d’imatges”, anuncia Tarrasón, responsable de la dramatúrgia i de la direcció.

Les Antonietes reivindiquen el dret a fer-se grans. A fer evolucionar el seu llenguatge inicial, pensat en el treball de l’actor (sovint hi havia un ampli repartiment, que sempre es mantenia a escena, que es dirigia al públic i que, fins i tot, mantenia l’accent original dels intèrprets; la companyia neix arran d’una lectura escènica dels contes de Jesús Moncada amb Xicu Masó, el 2007 a la Sala Muntaner: L’aigua). Ara, a més de la interpretació, volen donar pes a un espai net, per poder deixar al descobert les mentides. Com ironitzava Ferran Madico (director artístic de La Seca), Shakespeare devia saber que, 400 anys més tard, aquest cas de manipulació es produiria en els nostres dies. Com si l’hagués escrit per a l’ocasió. Efectivament, Tarrasón admet que Shakespeare no respon, només planteja preguntes. Però que Les Antonietes, com a companyia, sí que poden comminar l’espectador a ser responsable de la informació que rep, que aprengui a qüestionar-la: “És un text del 1603 però sembla escrit fa només quatre dies.”

La dramatúrgia s’ha limitat a escurçar el cos d’actors i les rèpliques. Per poder construir una Desdèmona no tan ingènua com la de 16 anys de Shakespeare, Tarrasón hi ha inclòs reflexions de la seva criada Emília, que dona més entitat a la dona que, tot i així, tolerem per un amor mal comprès, la violència d’Otel·lo.