Art

Enigma resolt?

L’historiador de l’art Alberto Velasco ha trobat un document que podria confirmar l’origen andalús del pintor Bartolomé Bermejo

L’especialista publica avui a La República un article sobre aquesta troballa inèdita

Poques exposicions han estat tan complexes d’organitzar com la que va inaugurar el 8 d’octubre el Museu del Prado de Bartolomé Bermejo, el pintor hispà més important del segle XV. Una mostra excepcional que l’any que ve, a partir del 15 de febrer, es podrà veure al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). A la pinacoteca madrilenya hi residirà fins al 27 de gener. Ho sap més bé que ningú, l’esforç que ha suposat, el seu comissari, Joan Molina, professor d’història medieval de la Universitat de Girona, que d’una banda ha mogut cel i terra per reunir la seva producció artística, disseminada per tot el món, i de l’altra, ha posat llum en tantíssimes facetes del seu periple vital i professional històricament dominades per la foscor del desconeixement. I encara no està tot dit d’ell. Sobretot, dels seus orígens, en els quals regna un imponent silenci documental.

L’única evidència la custodia una de les seves obres cabdals, la Pietat Desplà de la catedral de Barcelona, en el marc de la qual llueix aquesta inscripció: “Bartholomei Vermeio Cordvbensis”. Els especialistes s’han trencat les banyes per trobar més indicis de la seva procedència cordovesa, sense èxit fins ara. Però l’historiador de l’art Alberto Velasco acaba de fer una troballa que podria obrir una nova via d’investigació, i que desvela en un article que publica avui en primícia La República. El descobriment es va produir quan ja s’havia tancat el catàleg de l’exposició i, per tant, ni ell ni el comissari l’han pogut incloure en els seus textos.

Velasco, conservador del Museu de Lleida i professor de legislació i tutela del patrimoni artístic a la Universitat de Lleida, ha desenterrat dels arxius un document del 1480 publicat el 1900 per l’historiador de l’art sevillà José Gestoso Pérez sobre una nissaga de pintors que es deien igual que el gran mestre, Cárdenas, ja que Bermejo era el seu sobrenom (segurament perquè era pèl-roig). En l’escrit es fa referència a un vailet de quinze anys, Cristóbal de Cárdenas, a qui la seva mare ha fet entrar d’aprenent en un taller de fer toques. Aquesta dona, nascuda a Toledo però resident a Sevilla, es presenta com la vídua d’un artista anomenat Bartolomé de Cárdenas. Compte, perquè és un altre: aquest Bartolomé de Cárdenas ja és mort el 1480, mentre el nostre Bermejo encara està en plena activitat. “No sabem si eren família, però la coincidència de nom i de professió ho fa sospitar. És una pista que caldrà seguir”, subratlla Velasco, per qui, en tot cas, ja és una nova evidència dels orígens andalusos del geni gòtic.

Uns orígens que, en realitat, els estudiosos mai no han posat en dubte, excepte el catedràtic de la Universitat Autònoma de Madrid Fernando Marías. En un article que va publicar fa uns anys i que va tenir un destacat ressò, va assegurar que la inscripció de la Pietat Desplà no era autèntica, i que el mot Cordvbensis s’havia afegit posteriorment, al segle XIX. “S’ha demostrat que no és així. El quadre va ser restaurat recentment i els especialistes van confirmar que el marc és l’original”, explica Velasco. Joan Molina tampoc no aprova les dissertacions de Marías: “No tenen cap fonament.” El comissari de l’exposició creu que la novetat que aporta ara Velasco “confirma que el que no és possible és pensar que Bermejo no era andalús”. “No sabem si els dos Bartolomé de Cárdenas van tenir relació, però la descoberta d’aquest document ens torna a situar el cognom a la mateixa zona”, emfasitza.

L’interrogant de la seva procedència s’encavalca amb la seva més que probable condició de jueu convers, cosa que el va dur a fugir de la persecució inquisitorial fins la seva arribada a Barcelona. Molina ha rescatat la trajectòria nòmada de molts altres artistes i artesans de Còrdova que es van veure obligats a fer el mateix periple per salvar la pell. A Bermejo se’l té localitzat per primera vegada el 1468 a València. La dècada següent ja és a Daroca, i d’aquí salta a Saragossa, on treballa fins al 1482. El primer document que el situa a Barcelona és del 1486. En aquest escrit, apareix concursant per fer la pintura de les portes de l’orgue de la basílica de Santa Maria del Mar. La convocatòria la va guanyar Jaume Huguet, però. “A la capital catalana, el penúltim lloc on s’instal·la la Inquisició (l’últim serà Mallorca), Bermejo hi troba la protecció de l’ardiaca de la catedral de Barcelona, Lluís Desplà, que va ser un dels que es van oposar d’una manera més aferrissada a la introducció del tribunal castellà a Barcelona”, raona Molina.

La Pietat Desplà, del 1490, va ser la seva última obra mestra. Encara li quedaven deu anys més de vida, però aquests també són un enigma per als historiadors. “Va fer coses menors, no sabem què li va passar”, manifesta el comissari. Se sap que la seva dona, també jueva conversa, va acabar sent processada. També alguns dels seus fills. A finals de novembre se celebrarà al Prado un congrés en què l’origen i el final d’aquest immens creador seran tema de debat. “Segur que sortiran elements nous”, avança Molina.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia