“S’ha reduït l’art a una funció especulativa en el terreny econòmic”

Jo tornaria a apostar pel mateix. Segurament perquè m’ha permès aprendre contínuament. I això ho he trobat en poquíssimes facetes més de la vida. Pintar és un procés que no s’acaba mai.

Sí, però és que abans hi havia hagut les experiències conceptuals. Devia tenir 16 o 17 anys quan vaig formar part d’aquest moviment d’agitació artística, intuïtiu, que no passava ni per galeries ni per museus.

No, mai. Va ser una època difícil. Molt grisa per a tothom. Que la d’avui ho és, sí. Però no és comparable. Tot i que sí que hi havia escletxes que potser ara no existeixen. Perquè no hi havia filtres. El món de l’art s’ha burocratitzat. En plena dictadura hi havia uns buits que ningú controlava. Sortien coses molt naïfs, però també molt directes. La potència d’aquelles manifestacions semiclandestines, el postconceptual l’ha perdut. Hi he tornat tangencialment, al conceptual, perquè sí que he anat fent algunes performances, alguns vídeos... A mi el conceptual m’ha quedat com a mètode de treball. Com a pintor, la meva mirada és de conceptual, perquè em situo en el límit del que puc fer en pintura. Em considero absolutament antiacadèmic.

Mai he acabat d’entendre aquesta frontera. La figuració només és un concepte de la consciència. S’ha desbordat per moltes bandes. Però encara acabem analitzant la pràctica artística amb plantejaments dels segles XVIII i XIX.

Perquè fa por. Por d’assumir que no sabem res. L’art s’intenta explicar amb criteris racionals. Però no es pot perquè no hi passa, per la raó. És un misteri insondable i, a la vegada, és imprescindible, com a humans, crear. Aquesta és la gran aportació de l’art a la societat: que és capaç de trobar solucions a problemes reals sense passar pel sistema racional. Però s’ha desaprofitat. A l’art se l’ha reduït a una funció especulativa en el terreny econòmic. I ha anat degenerant en una cosa anecdòtica. El nostre paper com a artistes acaba vorejant el ridícul a vegades. Et veus com un pallasso estrany que fa unes coses que no entén ningú però que algú compra i, per tant, només té sentit per això. S’ha limitat la funció dels artistes en la societat. I tot plegat ha fet col·lapsar i ha empobrit el sector de l’art. He vist molt talent malaguanyat, i la major part d’aquest talent pertany a classes que no són acomodades. Hi ha un gran percentatge de gent al nostre país que ha pogut continuar treballant per la seva situació benestant. Aquest filtre ideològic existeix, desgraciadament.

Hi ha gent que entra a les galeries i als museus gairebé acollonida. Sembla que vagi a una mena de temple on si no té una formació determinada no entendrà res si no és que algú li fa una visita guiada. No tinc res contra les visites guiades, però penso que s’han de trencar els significats imposats. Hem de desaprendre, ignorar els condicionants. És quan fas callar totes les veus que veus el quadre.

Que l’art contemporani català continuï sent amateur és una catàstrofe per al país. Consolidar-se vol dir, ras i curt, que un artista pugui fer la seva feina i obtenir un mínim de diners per viure. I això és bastant excepcional: la majoria han de fer altres feines, tot i treballar amb galeries i tenir un cert reconeixement. En quin país europeu passa això? Aquí l’art ha quedat absolutament relegat. No s’hi ha apostat mai. Crea desconfiança. I la paradoxa és que ben portat seria un dels grans motors econòmics de la cultura.

És sorprenent que hi hagi tanta gent callada, sí. Jo no puc entendre la pràctica artística deslligada d’un context polític.