Relacions sota zero

Cal venir de la cultura nòrdica i complir amb els seus estàndards de bellesa per vestir amb l’elegància estrambòtica amb què ho fa Hanne Orstavik i no morir en l’intent. Simpàtica i de tracte agradable, va estudiar castellà dos anys perquè ha vist totes les pel·lícules d’Almodóvar i “necessitava mastegar aquest idioma per tenir-lo a dins”. Podria semblar una mena de Pippi Langstrump madura, però és una de les autores més valorades de les lletres nòrdiques actuals. I Amor així ho demostra.

Publicada per Les Hores en català i per Duomo en castellà (amb traduccions de Blanca Busquets i de Lotte K. Tollefsen, respectivament), l’obra breu Amor explica la història de la Vibeke, una mare soltera, i el seu fill Jon, que s’acaben de traslladar a un poble petit del nord de Noruega, a tocar de la frontera amb Rússia. Tot sembla normal, però de mica en mica una creixent sensació d’inquietud s’apoderarà de la història, empesa per la força de l’ambient, fred, nevat, fosc, ple de solitud. “Si l’obra passés a l’estiu o en un altre paisatge seria diferent; no seria”, assegura Hanne Orstavik, nascuda el 1969.

“Estic contenta que, amb l’ambient polític complex que viviu, se m’hagi traduït, i a les dues llengües.” Tot i la bona fama i els premis que la precedeixen, és la seva primera obra traduïda al català o al castellà.

“Amor la vaig començar quan vaig tenir la meva filla. Jo tenia 25 anys i em vaig plantejar el llenguatge, com transmetre-li que l’estimava. A un adult li ho pots dir, però... i a ella? Aquesta pregunta m’obsessionava”, explica. “Tenir la meva filla em va fer revisitar la meva infantesa, com si fos una ferida. Per això la vaig ambientar al poble on vaig créixer”, hi afegeix Orstavik.

El seu debut, el 1994, amb Hakk ja la va convertir en una novel·lista admirada, tot i la seva joventut. Amor, publicada el 1997, va ser la seva tercera obra. Ara n’acumula tretze.

Quan es van retirar les tropes alemanyes de Noruega, al final de la Segona Guerra Mundial, van cremar les cases de tot de petites localitats del nord i ara encara només s’hi veuen, bàsicament, habitatges prefabricats. Un espai on el també noruec Jo Nesbo va ambientar Midnight sun. No hi ha gaires edificis, tot el paisatge és pla, tundra, i, al gener, quan té lloc la trama d’Amor, viuen de nit, amb unes estones de llum, “que pot ser preciosa, plena de reflexos i aurores boreals”.

“L’obra, escrita en present, és l’ara, i jo no sabia què hi hauria després. Tenia al cap una casa prefabricada, en aquella zona, i el Jon esperant la seva mare. En el moment d’escriure, no sabia què trobaria quan obrís la següent porta... Encara ara sento por quan hi penso”, afirma.

“La falta de relació, de contacte, és el que realment fa por. Pot matar.” Perquè l’obra planteja un conflicte de comunicació, de relació, sobre què és i què no és l’amor. “No jutjo la Vibeke. L’he escrit i ella m’habita, d’alguna manera. Podria ser jo...? El lector no sé si s’ho planteja, però jo ho vaig fer. No és una mala mare, en el sentit que treballa, no és una borratxa, posa un plat a taula... Però... i l’amor? Què és l’amor per a ella?”, una pregunta que poden respondre els lectors. “Quan escrius una història, generes un espai i tothom hi pot entrar.”

Hanne Orstavik comenta que escriu ràpid i entra dins del text. Pensa en el que escriu, però bàsicament escolta el text i aplica un ritme. Per tant, fa una feina de creació més intuïtiva que tècnica.

“Tenir fills és una experiència que fa bastanta por i no n’he tingut més”, confessa. I també: “M’estimo tots els meus llibres, són part de mi, són dins meu. Un llibre fa que el següent sigui possible, per això tots formen una cadena. Perquè per a mi escriure és fer una recerca, donar-me respostes i explicar-me aspectes vitals.”