Art

Crònica

Angoixats a la Model

S’havia d’arribar puntual, a les set del vespre. I vestit de negre rigorós. L’artista David Bestué va ser un inconscient en presentar-se amb unes vambes de tímides franges blanques. Les hi van tapar amb cinta adhesiva. I encara gràcies, perquè l’haurien pogut expulsar. N’hi van haver d’altres, d’estrictes normes d’assistència, dijous a la performance Màquina esquizofrènica, de Joan Morey. Estar en silenci. No poder anar al lavabo durant les tres hores que va durar. Tampoc no hi va haver opció d’abandonar. És que la tenen, l’opció d’entrar i sortir alegrement, els interns d’una presó?

La Model va ser el lloc on es va celebrar la performance, tot i que ningú n’havia estat advertit prèviament. Va ser un secret fins al darrer moment. S’havia d’arribar puntualíssim al centre d’art Fabra i Coats de Barcelona o al centre d’art Tecla Sala de l’Hospitalet, les dues seus del projecte expositiu Col·lapse, en el qual es repassa la trajectòria de Morey (i que es tanca avui: corri’n a veure’l!). D’aquí van sortir els busos llançadora que van transportar el centenar de participants al centre penitenciari. Bé, van sortir al cap d’una hora, aquell temps tan esgotador que s’eternitza en els controls de seguretat en els quals uns donen unes ordres i uns altres les obeeixen. D’això, del que té el poder i del que no el té, anava tot plegat.

“Calleu! Tothom en fila índia”, cridaven els membres de l’esquadra del performer, d’estètica i conductes militars. “Hi ha algú epilèptic?”, van etzibar, en el seu únic gest d’humanitat, només arribar al destí.

La Model va deixar de ser un espai de reclusió forçada el 2017, més d’un segle després d’haver estat construït per complir aquesta funció. Avui és un edifici buit i silenciós. Aparentment buit i silenciós. Per res del món neutre i innocent. No ho serà mai, es reconverteixi en el que es reconverteixi, sigui en un centre d’art o en un supermercat (que esperem que no sigui el cas). La seva arquitectura panòptica, les seves atrotinades cel·les, els seus desdibuixats rètols, segueixen custodiant els sinistres significats de domini per als quals van ser concebuts amb l’objectiu de disciplinar la societat. El que va fer Morey dijous, amb la complicitat del centenar de confinats, va ser avivar-los.

Com? Amb els focus encegadors que anorreaven els detinguts per ser interrogats (i, en els temps més obscurs, torturats). Amb les eixordadores sirenes que els feien tornar a les seves minúscules estances, caus d’incomunicació i d’inferns personals que els corcaven. I amb la foscor. I el fred. Quin fred que hi feia! No és el mateix visitar la Model a plena llum del dia amb un simpàtic guia que explica la seva història com si fos un conte, que en una nit gèlida i desemparada de gener. El públic de la performance va recórrer les galeries de les garjoles a les palpentes i amb els peus glaçats. Les garjoles estaven tancades. Mirar per l’espiell era temptador i dolorós alhora. S’hi havia quedat petrificada alguna ànima en pena a l’altre cantó, potser?

Les ànimes desconsolades, i més i tot els cossos indefensos, eren, en aquesta ocasió, els assistents de Màquina esquizofrènica. Uns cent, però es van sentir molt sols. Morey, invisible. Ell, que tant ha cuidat sempre els actors i les actrius de les seves performances, aquest cop va prescindir de tot factor humà. Avui els guardians de les nostres vides, de tot el que fem i no fem quan passegem pel carrer, quan anem a treballar, quan quedem per fer un cafè, quan entrem a les xarxes socials i, inclús, quan estem tranquil·lament escarxofats al sofà veient una pel·lícula de Netflix, no duen gorra i porra. Segueixen instruccions dels homes, això sí. Són càmeres de vigilància (al panòptic de la Model l’artista en va instal·lar una d’imponent, dirigida per un amenaçador robot conxorxat amb un histriònic altaveu que recitava fragments de la bíblia de la cara fosca del sistema carcerari, Vigilar i castigar, de Michel Foucault) o drons que es camuflen amb la dolça melodia i el vol harmònic d’un ocell (els que va fer servir Morey eren més agressius: perseguien el personal com si fossin delinqüents i els repassaven de dalt a baix durant una bona estona).

Sotmesos i submisos. Captius de les regles. Uniformats. En silenci. Amb l’estranya sensació d’aïllament, tot i estar ben acompanyats (amics i coneguts del món artístic). Angoixats. Desitjant sortir de la presó. D’aquell règim d’observació tan pertorbador. L’alliberament va arribar poc abans de les deu. La majoria van marxar ràpid a casa. Congelats i amb el cap atribolat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

LLIBRES

“Calonge, poble de llibres” prepara una gran festa per Sant Jordi

CALONGE
bcn film fest

Tirar-se els plats pel cap a la Costa Brava

Barcelona
Cinema

Uns dracs amb ADN xinès, australià i europeu

màlaga

Salvat-Papasseit, sempre jove

Barcelona
M. Aritzeta
Escriptora, autora de ‘Les dones del lli’

“La lluita i el camí fet per les dones no han estat endebades”

Valls
Drama biogràfic

Radiografia d’una relació tòxica amb un home més gran

Crítica

La recerca de tresors enterrats

Guaita què fan ara
Sèries

La llarga ombra del masclisme seguint el rastre d’un assassí en sèrie

Drama

‘Rosalie’, una dona barbuda contra la societat