Primer dret de rèplica
Menors de trenta anys imposen unes formes teatrals molt més directes, amb música en viu, interacció i dansa per expressar les primeres exclamacions
Tot i l’èxit del primer títol, José y sus hermanas repeteixen temporada al Tantarantana
La temàtica generacional parla des d’una crisi d’identitat alhora que qüestiona les convencions socials
La dramaturga Victòria Szpunberg denunciava, fa uns 15 anys, que alguns programes, com ara el T6 del TNC, donaven una primera oportunitat, però que deixaven els nous creadors a l’estacada per fer un segon títol. Avui, les primeres veus, les més tendres (i més radicals, alhora) debuten en espais alternatius. Utilitzen una teatralitat que fuig de les convencions. Generament, apel·len al públic contínuament, despleguen vídeos, música, moviment i text. I tenen una gran necessitat de parlar. Pels descosits. Tot i el tap generacional (un grapat de directors consolidats copen la majoria de les produccions dels teatres de referència), els joves no deixen d’aparèixer i d’atrapar l’atenció d’un públic nou. Ara, coincideixen en la cartellera cinc títols que serveixen d’exemple: Armas de construcción masiva (Tantarantana), This is real love (Sala Beckett), El Chinabum (La Gleva), Likes (Barcelona Districte Cultural) i, tot i que en un plantejament més clàssic, el musical Bed & breakfast (Teatre Gaudí Barcelona). Són obres recents del mateix tall: La mujer más fea del mundo, Pocahontas, My low cost revolution, Amnè(i)s(t)ia o El cas de Marina Prados. Aquests són, pràcticament, els seus primers drets de rèplica.
Els joves s’agraden i s’exposen a l’escena. Físicament, però sobretot identitàriament. Proven de rebentar les formes socials més clàssiques, posant en qüestió el gènere (sovint s’utilitza el femení). Plantegen tabús com ara les relacions obertes en la sexualitat. I desconfien del catolicisme, però poden acceptar altres formes d’espiritualitat. És un teatre menys jeràrquic, de creació col·lectiva, construint un discurs a partir d’experiències personals i fantàstiques dels integrants del grup.
També coincideixen a saltar de la realitat a la ficció amb una ambigüitat calculada per fer que l’espectador transcendeixi un estadi en què tot es pot qüestionar. I, per fer-ho, utilitza referents del món de la música, la filosofia, el cinema i la literatura. Per això, sovint, el llenguatge salta del català al castellà amb un bilingüisme pràctic, gens políticament correcte, i atrevint-se amb l’anglès o altres idiomes. I, dins d’aquesta expressió sobrepassen la paraula (tot i que sovint apareix com una necessitat urgent que es vomita a grans glopades) i ballen o toquen instruments. També l’espai (generalment molt simple i de baix pressupost) transporta a una situació d’emergència, coherent amb el crit sense modular de les diferents propostes.
José y sus hermanas va triomfar inesperadament al Tantarantana l’any passat amb Los bancos regalan sandwicheras y chorizos. En realitat, era el treball de fi de curs de l’Institut del Teatre. Ara, han signat, al mateix espai, la nova producció, amb la mateixa precarietat i el repte de mantenir el llistó. El seu primer títol que denuncia la Transició espanyola encara rodarà arreu. Seria lògic que rebessin més atenció dels teatres públics? La Calòrica (un cas de fa una dècada) va deambular per Versus i Tantarantana tota una dècada. Ara, sembla que s’obre camí a la Villarroel.
VVAA va néixer de la voluntat de concentrar un equip professional, forjat dins del grup Els Malnascuts de La Beckett. Si abans les seves temporades es reduïen a un o dos caps de setmana, ara fan l’aposta més àmplia. Segueixen sense moure’s del seu bressol escènic. Aura al Pou va acabar, ahir, la seva primera experiència escènica professional a La Gleva. És previsible que trobin segona temporada o més funcions. Fan un teatre divertit, amable, que connecta directament amb una peça que sí que juga amb personatges però a partir d’un jo íntim. Com el primer Nao Albet i Marcel Borràs, que, encara anant a l’Institut, van estrenar Teenager experience: straithen con freigthen al Radical Lliure (2007). Si a El Chinabum engega amb un encadenament de gifts a la paret, Núria Guiu s’inspira en els covers (ballarins amateurs que repeteixen coreografies i les pengen a les xarxes perseguint els likes de l’audiència). També VVAA es ridiculitza quan vol acabar amb la fama falsa alhora que reclama que es pengin imatges i likes a la seva obra emulant un concert del 2016 de Kanye West. I els d’Epidèmia Teratre s’atreveixen a agafar les cançons dels Amics de les Arts i construir-hi una trama clàssica sobre l’amor acceptat fora de la parella.
Canvi de mans al Victòria
Quan el Tricicle, Dagoll Dagom i Anexa van decidir comprar el Teatre Victòria fa 33 anys, Antonio Díaz, el mag Pop, encara havia de néixer. Amb 32 anys, aquest mes de juny serà el propietari i hereu d’una de les joies de la corona del teatre del Paral·lel dels últims anys. Al costat de Barts, Apolo, Molino i Condal, sens dubte, és el que ha mantingut millor l’estabilitat en la seva programació i l’atenció del públic. Un empresari de 32 anys fa el joc de mans definitiu, l’operació de la seva vida. Divendres passat, en l’acte de formalització de la compra al vestíbul del Victòria, Paco Mir (representant el Tricicle) insinuava que potser estava a punt de néixer el proper artista que compri el Victòria al mag, d’aquí tres dècades.
Darrerament, les segones vides dels grans teatres, a través del canvi de mans, generen molta desconfiança. Només cal recordar els casos del Teatre Principal, on volien fer un restaurant de sopar teatre i una sala de teatre de petit format i que va acabar amb denúncies a la policia. O del Teatre Apolo: els familiars de l’empresari Colsada van confiar-lo a un grup d’inversors que, un any i mig després, ha acomiadat el director artístic i acumula deutes a molts proveïdors. S’especula que aparegui un tercer comprador que pugui corregir el desajust. També El Molino, impulsat per un grup de particulars, està en crisi de fa anys. I l’aventura de l’SGAE a l’antic Scènic (avui Barts) va patir la crisi de la mateixa entitat de gestió de drets d’autor.
Paral·lelament, els artistes busquen fórmules per poder trobar espai en la cartellera de Barcelona. Sovint, assumint la gestió de teatres. És el cas d’Antonio Díaz, que es repeteix a la demanda de Tricicle i Dagoll Dagom. És un secret a veus que molts dramaturgs plantegen la possibilitat de disposar d’una sala. Jordi Galceran hi ha sonat sovint, sense que es concreti, per ara, en res. El mercat des teatres continua calent. La Muntaner encara no s’ha venut i a l’antic local de Vol-Ras s’ha instal·lat l’actriu Mercè Managuerra amb el seu Dau al Sec. Al Rei de la Màgia fa mesos que s’ha instal·lat la Sala Ars, amb Xavier Fuster al capdavant (que abans havia participat de l’aventura de l’Aquitània, a l’antiga Filmoteca, que continua obert).
