La boira crepuscular
El Liceu reposa la producció de ‘La Gioconda’ tretze anys després de l’estrena, mostrant una Venècia melodramàtica i que apel·la a la ironia i a la festa com a contrast
Pizzi: “Sense uns ideals compartits, Europa no existeix i tornem a l’edat mitjana”
El director Pier Luigi Pizzi és un veterà entusiasta de l’òpera. Als seus 89 anys assegura que el secret per mantenir la vitalitat és treballar. Amb ganes de revisar contínuament, apel·la a un univers simbòlic amb una ironia sorneguera: “El realisme no existeix en el melodrama.” La megaproducció del Liceu, estrenada fa 13 anys, torna amb un repartiment en què la majoria de cantants debuten en el rol. També s’estrena el director musical Guillermo García Calvo, una batuta molt experimentada en Wagner que ara viatja al seu contrast: Amilcare Ponchielli va ser l’antecedent en l’òpera del verisme italià, en què la bellesa de la veu va passar a ser hegemònica en l’escena. El Liceu programa 11 sessions des d’avui i fins al 15 d’abril. La producció es retransmetrà a 122 sales d’arreu del món en directe, en una coproducció entre el Liceu, RTVE, Mezzo i la productora Les Films Jack Fébus. Aquesta retransmissió situa el Liceu dins del programa Live in Cinemas. A Catalunya es podrà veure en 21 sales i en 48 a l’Estat espanyol.
Irene Theorin i Anna Pirozzi són les dues Giocondes, un personatge turmentat perquè el seu excompany s’enamora de Laura. El melodrama està servit. La partitura d’Amilcare Ponchielli il·lustra el llibret d’Arrigo Boito, amb una espectacular coreografia per a ballarins. Pizzi (que a més de director és escenògraf i s’encarrega del vestuari) va encarregar al coreògraf Gheorghe Iancu que dissenyés un ball a les escales. Un repte majúscul.
Per al director, resident a Venècia, el que millor caracteritza la ciutat és la seva boira. Que per moments impedeix veure el palau de davant del canal. Aquest ambient humit i misteriós lliga molt bé amb la situació melodramàtica dels personatges. I per això l’ha traslladada als escenaris. Pizzi ha pres una nova determinació: situar l’escena a finals del segle XVIII (dos segles més tard del que indica el llibret) per fer-lo coincidir amb un altre cataclisme: la fi de la gloriosa República de Venècia. Pizzi emparenta la imatge de la seva versió de La Gioconda amb els núvols de tempesta de Joseph Turner, i no pas amb el preciosisme de Canaletto (amb qui coincidiria l’època del llibret). En aquesta partitura hi conviuen, contínuament, la festa i la mort. Per al director, La Gioconda és el retrat “de la solitud”. Quan es va estrenar la producció a Barcelona va ser molt aclamada. Posteriorment, la producció s’ha traslladat a teatres lírics com els de Roma i París. Ara torna a Barcelona amb alguns canvis. Per a Pizzi (que va debutar al Liceu el 1985 amb un Borís Godunov), és una oportunitat revisitar les versions i afegir-hi novetats. Ara, a més, ve motivat perquè bona part del repertori és nou i necessitava vestuaris a mida, exposa.
Qui s’estrena al fossar és Guillermo García Calvo. El director musical celebra el treball que s’ha realitzat amb els dos repartiments (“Són extraordinaris”). L’òpera és un gran repte perquè afegeix molta atenció a un equip molt ampli d’intèrprets, més enllà dels 91 músics. I amb un cos de ball en què és imprescindible marcar els tempos, per coincidir en l’execució. El director admet que necessita una concentració extra pel soroll que fan el cor i els extres en moltes escenes. Per a Pizzi, l’òpera necessita la representació per completar la música, amb el risc que això pugui comportar soroll en escena en els desplaçaments.
També debuta Brian Jadge en el paper d’Enzo Grimaldo. És el tercer nou rol de la temporada (i encara li queden estrenar-ne dos de nous fins a final de curs), cosa que implica que està sent una època personal de molt creixement artístic. Pel que fa al seu personatge, com als altres cinc protagonistes d’aquesta òpera, explica que es descobreixen els seus secrets (els antecedents als fets representats en escena) en les àries.
Europa, una il·lusió
El director Pier Luigi Pizzi és un artista compromès. Està convençut que l’òpera i l’art han d’educar i transmetre valors a la societat. I que s’ha de saber pronunciar-se en tots els temps, incorporant nou repertori i llegint els títols clàssics amb noves lectures que tinguin, això sí, coherència. Quan se li pregunta per Europa, activa la seva negra ironia: “Europa no existeix, és una utopia.” Perquè els estats no han sabut confiar en un ideal comú i es repeteixen les baralles pels interessos de cada estat. I, vaticina Pizzi, sense ideals, “tornem a l’edat mitjana”.
LA XIFRA
Dels 30 tècnics per funció es passa a 80
El director tècnic del Liceu, Xavier Sagrera, no va participar en l’estrena de la producció el 2005/06. Ara sent tot el pes d’un muntatge mastodòntic. Només un exemple: al nombre de 80 persones del cor i 30 figurants cal sumar-hi tota una legió de tècnics darrere el teló. Si per a una producció habitual pot haver-hi uns 30 o 40 tècnics per portar a terme tots els canvis, ara en calen 80. Sagrera confessa que “els tècnics també assagem”. En total, la producció de La Gioconda implica unes 250 persones.
El Liceu estableix que els canvis d’escena es facin en un màxim de 30 minuts. Per al primer canvi van necessitar més de dues hores. Escènicament, hi ha hagut alguns canvis, tot i que es manté l’estètica original amb el referent de l’aigua, els ponts i les góndoles com a icones de Venècia.
Pier Luigi Pizzi, com a responsable de l’escenografia i del vestuari (a més de la direcció d’escena), celebra que les obres es reposin perquè això permet anar incorporant millores tècniques. Ara està molt més satisfet del resultat: amb la meitat de recursos aconseguim un ambient molt més efectiu. Ara, Pizzi gasta el seu humor mordaç quan diu: “El teatre és màgia: jo només imagino, són els tècnics els que fan els miracles.”
No havia quedat gaire satisfet del vestuari del tercer acte, el veia ja massa abocat al tenebrisme del final. Per això ha renovat tot el vestuari i li ha donat molt més color.
