Pepe Sales en vida

Quan la periodista Montse Majench me’l va presentar a mitjan dècada dels vuitanta, Pepe Sales era ja tot un personatge que podia alternar el desempar amb la brillantor, que podia ser un brollador d’idees abans mateix de tenir una dosi de malenconia. El resultat va ser una mort prematura fa 25 anys i, alhora, l’assumpció d’una de les obres personals més suggestives, tant en la poesia com en la pintura. Emparat pel seu germà inseparable Joan Sales, pel seu nebot poeta Martí Sales i per la seva interlocutora i amiga Lulú Martorell, l’aniversari esdevindrà una festa, tant per la gran retrospectiva de més de cent obres –algunes de gran format– al Konvent de Berga, com per la reedició ampliada amb pintures de la seva obra completa Passió segons Pepe Sales, volum que amplia l’exhaurit Sense re, sense remei, un dels primers títols de Labreu, ara fa exactament deu anys.

En una improvisada roda de premsa al pis del carrer València, on els actuals llogaters van salvar miraculosament els frescos que el Pepe havia pintat a les parets, els tres activistes esmentats van complementar l’explicació de les activitats que se celebraran al Konvent de Cal Rosal, a tocar de Berga, des del 13 d’abril fins al 16 de juny. Infinitat de concerts i presentacions faran de l’obra de Sales el calidoscopi de rostres, noies, autoretrats, paisatges de la Barceloneta i de cristos ionquis que va representar en les seves obres, una lectura de la Barcelona dels vuitanta i dels noranta, amb els misteris de la negra flor i les xeringues que van eliminar una bona representació de la gent més brillant de l’època.

El sempre dinàmic poeta i narrador Martí Sales se sentia ben cofoi, al costat de Pep Espelt del Konvent, d’haver triat un espai immens i de tenir la possibilitat d’evitar que el negoci acabi embrutant l’obra del seu oncle, que es presenta immaculada i nova cada vegada que la veus. És una de les sensacions que hem comentat amb Joan Sales, germà del Pepe i historiador, que ha compilat i reunit al llarg dels anys unes peces, que ensenyen com ningú el batec de la Barcelona trencada i fluorescent de les últimes dècades del segle.

Passejo per l’apartament i és com una capella Sixtina, síntesi de la seva obra que el Pepe va pintar en un parell de dies. Alguns divulgadors de l’obra de Sales, com el músic Albert Pla, no van poder resistir l’embat de totes aquelles pintures i van abandonar el pis. Amb els anys, la serenor dels nous propietaris i el seu bon gust han convertit les habitacions en un santuari de la Barcelona contracultural que es dissolia davant l’esperit olímpic.

A la roda de premsa hi van participar altres instigadors, com Manel Bielsa, un dels impulsors del Festival Pepe Sales d’Art Independent de Girona, i la periodista Isabel Sucunza, a la llibreria de la qual, la Calders, es va celebrar un altre acte inaugural del retorn de Sales. També es van confirmar alguns dels actes, com la participació de diferents poetes importants del país i un recital de Víctor Obiols, que havia estat company de Sales en el grup Bocanegra.

Lulú Martorell explica en un dels textos de l’exposició: “Pepe Sales, mort ara fa 25 anys, continua inspirant, animant i commovent els que encara necessitem oxigen (per ser). Aquesta ànima que tant ens plau presentar-vos es va fer obra, pintura i versos, expansió, concentració destil·lada i es va disposar per la passió, pel traspàs. No va tenir cap més funció que la d’alegrar la festa i fer llum al dolor apassionat. Seguí tan religiosament el seu esperit contradictori que mai no va pensar ni en molar ni en acabar molant. Les peces d’aquesta exposició revelen el viacrucis personal que, malgrat expulsar-lo dels grans clubs de la norma puritana, li va donar vidilla, i amb ella una mort mea culpa, prematura i quasi venjativa.”

L’expectativa es fa exposició ja!