Hi havia una vegada a Euskadi
El fill de l’acordionista, de l’escriptor basc Bernardo Atxaga, representa, com cap altra obra, “la complexa i tensa pulsió social, política, cultural i emocional al País Basc, des de mitjan segle passat fins a finals dels anys noranta”. Així ho veu almenys el cineasta Fernando Bernués (Sant Sebastià, 1961), que l’ha adaptat al cinema en una pel·lícula en versió original basca protagonitzada per Iñaki Rikarte, Aitor Beltrán, Frida Palsson i Eneko Sagardoy que arriba avui als cinemes. En l’opinió del director, la novel·la d’Atxaga “parla del que som, del que vam ser, dels dilemes a què es van enfrontar els joves d’aquelles generacions, les decisions que van prendre, com va afectar els seus entorns afectius i familiars, el mal que van fer i que es van fer a ells mateixos”.
Ambientada al mític poble d’Obab, la pel·lícula El hijo del acordeonista se centra en la relació entre dos dels seus personatges, David i Joseba. Un d’ells viu des de fa molt temps en un ranxo als Estats Units i l’altre va a visitar-lo. El retrobament serveix perquè facin memòria i afrontin el seu passat: la infantesa a la idíl·lica Obaba, la conscienciació durant la joventut dels estralls que hi va provocar la Guerra Civil, l’opressió de la dictadura franquista, els secrets de família, la seva posició davant la lluita armada que abraça una part de la joventut...
Fernando Bernués explica que li van comentar alguna coincidència amb Hi havia una vegada a Amèrica: “Algú va dir que li sembla una mena d’Érase una vez en Euskadi, perquè segueix el recorregut vital de dues persones, i des de la seva història particular fa una mirada a la història del País Basc.”
Obra de teatre prèvia
Ja feia 12 anys que Bernués volia adaptar al cinema aquesta novel·la al cinema, però els drets no estaven lliures. Fa set anys en va fer una adaptació teatral en basc que va passar pel Teatre Lliure. Rodar en versió original èuscar no resulta fàcil: “Hi ha ajuts, però no és fàcil aixecar una pel·lícula en la nostra llengua. De fet, en general costa aixecar pel·lícules, i en llengües minoritàries encara més”. Ara, almenys, té un avantatge: el final d’ETA ha rebaixat la crispació i “resulta més fàcil abordar les coses amb més assossec, afortunadament”, tot i que “no és una pel·lícula sobre ETA, sinó sobre uns personatges en una situació que hi acaben militant”.En tot cas, Fernando Bernués ha intentat fugir de la simplificació: “Es tracta d’allunyar-se dels estereotips i donar als personatges la complexitat que tots tenim, sense estar adscrits a eslògans i al posicionament epidèrmic a favor del sí o del no. L’art ha de ser l’antídot perquè no veiem la vida massa simplificada.” El silenci sobre els traumàtics fets que van marcar la joventut dels protagonistes “té un eco en el silenci més col·lectiu de la societat basca, que revela la necessitat d’afrontar certes situacions; cal començar a esquerdar aquest silenci i afrontar el passat”.
Li preguntem, a Fernando Bernués, com veu el procés i el judici als presos polítics catalans. “Des d’allà ho vivim amb desassossec –comenta–, i amb la sensació que ja ens ho pensàvem, que ho vèiem a venir, perquè sabem com és l’Estat i coneixem això de «contra ETA val tot» i «tot és ETA», excuses amb les quals s’han vulnerat moltíssims drets.”Ho compara amb el que ha passat amb la sentència dels joves d’Altsasu: “Estem impressionants, tots sabem que allò va ser una baralla en un context de festa i alcohol, sustentar que això és terrorisme és una mica el mateix que passa amb la situació a Catalunya.” De fet, Bernardo Atxaga va explicar abans-d’ahir, en la presentació del film a Madrid, que planeja escriure una novel·la sobre els joves d’Altsasu.