Caure en la banalitat posada en qüestió

Quan l’any 1863 George Bizet, un dels representants del gust francès del segle XIX per l’exotisme, va compondre Les pêcheurs de perles amb un llibret ambientat a Ceilan, faltava més d’un segle perquè aquesta illa asiàtica es convertís en Sri Lanka, on, traslladant l’acció a la contemporaneïtat, transcorre la posada en escena concebuda fa uns anys per Lotte de Beer, per a una producció del Theater an der Wien, i reposada al Liceu per Dorike van der Genderen. Considerant la necessitat de fer més atractiva una òpera amb un llibret pròxim al ridícul sobre la rivalitat entre dos amics (Nadir i Zurga) per l’amor d’una sacerdotessa (Léïla) obligada a la castedat, Lotte de Beer escenifica la trama com un xou d’impacte (tipus Supervivientes) amb què s’apunta la idea que el gust per l’exotisme persevera en l’actualitat amb diferents formes que, de manera inevitable, inclouen l’espectacle amb aventurers de fireta.

Transmutada l’obra en un xou d’impacte, la representació inclou a l’escenari uns espectadors que, encarnats pels membres del cor, són distribuïts en els pisos d’un edifici que els espectadors “reals” observen com si fossin una rèplica del James Stewart de La finestra indiscreta. Els espectadors escènics són, hipotèticament, teleespectadors del xou, que fa que hi hagi un moviment constant i excessiu de gent amb càmeres i perxes. Però el problema més gran és que, quan es vol exercir una crítica o almenys es vol ironitzar sobre unes formes d’espectacle lligades a uns comportaments socials, se’n faci una simulació amb què es pot caure en la mateixa banalitat posada en qüestió. Ho exemplifiquen els vídeos, enregistrats a la Boqueria, en què diversos teleespectadors, opinant sobre com ha de ser el desenllaç, condemnen els enamorats Nadir i Léïla a la mort per haver transgredit la prohibició.

Pel que fa a la qüestió musical, l’orquestra del Liceu fa present la brillantor musical de Bizet, a vegades fàcil, però també travessada per un bell lirisme. Respecte a la vocal i pel que fa al primer repartiment, els amics Nadir i Zurga són correctament encarnats pel tenor John Osborne i el baríton Michael Adams, però llueixen més l’exquisida soprano russa Ekaterina Bakanova i el baix argentí Fernando Radó, interpretant el gran sacerdot Nourabad convertit en presentador del xou.