Poblet reivindica el seu art

Els museus del segle XXI aspiren a empatitzar amb la societat del seu temps. Toqui l’art del passat o del present, o les dues coses alhora, si un museu no interpel·la el visitant és un museu mort. El del Monestir de Poblet, hereu d’un llegat gairebé mil·lenari, també té aquesta ambició, però li faltava fer un pas: lluir plenament els seus tresors i fugir d’una presentació que havia quedat anacrònica. Després d’un costós procés, ara ho farà. Avui s’inaugura (en un acte presidit per les autoritats polítiques del país, entre les quals, la consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga) el que sens dubte es pot considerar un museu amb matèria i esperit nous, tot i la seva llarga, també complexa, trajectòria: ampliat, perquè ensenyarà 200 peces que no havien sortit mai de les reserves, i amb una exposició renovada, més suggeridora per al públic.

“La primera obra del Museu del Monestir de Poblet és el mateix edifici”, que la Unesco va declarar patrimoni de la humanitat el 1991, subratlla qui en té cura, Damià Amorós. Això explica el tipus de museografia que s’ha treballat: sòbria per ser respectuosa amb l’arquitectura. Al cap i a la fi, per evitar eclipsar-la. Tant la del Palau Reial, un dels millors exemples de construcció àulica a Catalunya, les parets del qual ja estaven familiaritzades amb l’art exposat, com la de les dues sales que s’han incorporat al recorregut: la sala Abat Copons i la sala Abat Mengucho, aquesta, seu en l’anterior etapa del Museu de la Restauració.

Els dos museus s’han fusionat i gràcies a la irrupció del centre de visitants, un espai introductori que s’estrena per donar les claus de lectura del context històric del conjunt monàstic, el museu podrà desplegar íntegrament la seva missió artística. “Ara ens podem definir com a museu d’art”, indica Amorós.

En harmonia amb l’imponent continent, doncs, la mostra permanent reuneix prop de 450 obres (més del doble, per tant, de les que s’hi exhibien fins ara; mentre, els magatzems continuen vetllant un fons important, d’un miler de peces). Per a les dues estances que s’han sumat al circuit, s’ha optat per una disposició temàtica. La sala de l’Abat Copons està dedicada al símbol de la creu en les arts des del segle XIII fins al XX. Del generós repertori en destaca una peça excepcional, vella coneguda dels amants de Poblet: el Crist d’ivori de l’equip funerari del rei Alfons el Magnànim que Pere Antoni d’Aragó, virrei de Nàpols, va donar al monestir el 1671.

La sala Abat Mengucho s’ha erigit en un temple de la litúrgia. Un pròleg de la vida monàstica dona pas als objectes artístics, principalment d’orfebreria, entre els quals n’hi ha dos d’un interès majúscul. “Val la pena fer el viatge a Poblet només per veure aquestes dues peces”, exclama Amorós. Una és el calze de l’abat Forès (1545), d’argent daurat i aplicacions esmaltades, creat en un taller de Barcelona. Totes les obres d’art expliquen històries i aquesta, una de molt vinculada a les vicissituds del monestir arran de la desamortització del 1835, que va obligar els monjos a abandonar-lo. “L’últim abat va deixar el calze al monestir de Valldonzella de Barcelona amb la condició que si mai tornaven el recuperarien”, explica Amorós. Un segle després, els religiosos van tornar i, amb ells, també el seu preuat bé.

En aquest nou àmbit del museu s’imposa una segona peça amb un currículum singular: un got amb funcions de lipsanoteca, és a dir, de recipient que conté relíquies ocult dins d’una pota de la taula de l’altar. Es va descobrir als anys seixanta del segle passat intacte, sense cap element de desgast. Podria ser de finals del XIII o principis del XIV i abans d’agafar aquest ús hauria format part d’un joc de vidre de luxe per rebre personalitats d’alt nivell.

El Crist d’ivori, el calze de l’abat Forès i el got lipsanoteca tenen una propietat comuna, la d’obres mestres a part: que tots tres són originaris de Poblet. I això, per desgràcia, els fa gairebé únics. El monestir de la Conca de Barberà no conserva més d’una vintena de peces que han resistit els desplaçaments forçats de les seves col·leccions. Poques, sí, però d’una altíssima qualitat. La major part del patrimoni primigeni es va perdre durant la desamortització. Gràcies als investigadors, s’han pogut localitzar molts d’aquests béns emigrats, mentre que en altres casos l’únic rastre que queda és als arxius. Entre tot aquest llegat emigrat, sobresurten les restes del panteó reial, dispers en museus catalans (MNAC, Marès...), espanyols (Arqueológico Nacional) i estrangers (Metropolitan de Nova York, Bode de Berlín...).

Els artífexs de la reformulació del Museu de Poblet han fet una intervenció mínima al Palau Reial, en espera d’una altra fase que es durà a terme més endavant. El projecte Cosmos, que és com s’ha anomenat el pla de modernització i de rellançament d’aquest equipament cultural, no s’acaba pas ara. Ha de continuar amb una renovació museística més profunda del palau que el rei Martí l’Humà va manar fer a finals del segle XIV (sota la direcció de l’arquitecte Arnau Bargués i l’escultor d’origen francès François Salau), i que va quedar inacabat a la seva mort (després de segles de letargia, es va finalitzar a mitjan segle XX amb la construcció de la coberta). I també amb l’obertura de dues sales d’exposicions temporals.

Sense canvis radicals, però, el Palau Reial sí que ofereix des d’ara nous estímuls per als visitants. I un de tan rellevant com és la reaparició del Sant Sebastià de Damià Forment, provinent del retaule de l’altar major. S’ha deixat veure puntualment, en algunes exposicions temporals, però la major part del temps l’ha passat a les reserves. Necessitava una restauració i se li ha concedit. Més de 150 obres dels fons del monestir han rebut cures de la unitat de conservació i restauració de béns culturals de l’Escola d’Art de la Diputació de Tortosa.

El Sant Sebastià de Damià Forment no ha entrat al terreny de joc sol. Compartirà paret amb el Calvari de grans dimensions de Joan de Joanes atribuït fa tot just un any, de manera que escultura i pintura faran un fascinant diàleg d’art valencià renaixentista. Amb el Joan de Joanes els experts van obrir un camí: l’estudi a fons de les col·leccions del Museu de Poblet (la gran majoria, procedents de donacions). “Ha mancat durant molt temps fer recerca. Volem saber què tenim. Estem oberts als investigadors i això està fent que estiguem redescobrint els nostres fons”, sosté Amorós.

Joan de Joanes no ha estat un cas aïllat. “En breu donarem a conèixer més autories”, anuncia l’historiador de l’art. Hi ha una novetat de fa pocs dies. La doctora Patrizia Tosini de la Universitat de Cassino ha resolt la firma d’una enigmàtica tela, una Pietat o Lamentació sobre Crist mort: és del reputat pintor Pietro Bonaccorsi, més conegut com Perino o Perin del Vaga (Florència, 1501 - Roma, 1547). “Mai havíem parat atenció a aquesta pintura perquè no sabíem de qui era”, admet Amorós. Està pendent de ser restaurada, però no faltarà a l’arrencada del museu.

Se’n desconeix l’origen, però sí que se sap del cert que la van portar a Poblet els monjos italians que van repoblar el cenobi el 1940. Havien passat uns anys, pocs, des que el diplomàtic i historiador Eduard Toda, ànima de la recuperació del monestir, havia obert el museu primitiu a les Cases Noves, l’última construcció que es va fer, al segle XVIII, abans de l’exclaustració del 1835. Un primer museu rudimentari, sí, però amb material rescatat molt ben seleccionat en què destacaven tres peces que avui continuen sent fonamentals per entendre el discurs artístic pobletà: el Crist d’ivori, el retaulet de la Mare de Déu (segle XV, sense autor conegut) i la Processó de Dijous Sant del 1585 a Poblet (on hi apareix representat el rei Felip II, l’abat Francesc Oliver de Boteller i el duc de Savoia), atribuïda a Juan Pantoja de la Cruz.

El Museu de Poblet, com el mateix monestir, ha tingut diverses vides. Després de la que Toda li va donar als anys trenta (compte, perquè va ser el primer recinte monàstic que va obrir al públic un espai museogràfic), no renaixeria fins als anys setanta, ja situat al palau del rei Martí. A mitjan anys noranta s’hi va portar a terme una tímida remodelació. Ara demanava a crits la transformació que el situés definitivament al segle XXI. Avui, per fi, hi entra de ple.