Cultura

Springsteen a l’oest

El ‘Boss’ sorprèn el seus seguidors amb el seu primer treball en cinc anys: ‘Western Stars’, dominat per les orquestracions i una gran profunditat emocional

El músic de Nova Jersey tindria ja pràcticament enllestit un altre disc per a la E Street Band

És possible que el nou disc de Bruce Springsteen, Western Stars (Columbia), a la venda des d’aquest divendres, hagi desconcertat els fans com cap disc seu ho havia fet en molt de temps. I és possible que sigui així perquè el Boss, immers aquests últims tres anys en un període d’autoreconeixement amb finalitats gairebé terapèutiques (Born to run, l’autobiografia, va publicar-se el setembre del 2016 i Springsteen on Broadway, l’espectacle de què, en certa manera, es derivava, el va tenir entretingut durant 236 nits al Teatre Walter Kerr de Nova York), mai no havia publicat abans un disc comparable a Western Stars.

Springsteen, que l’octubre complirà setanta anys, efemèride que de ben segur impregna amb subtilesa algunes de les reflexions que es formulen en el disc, sembla haver tornat a agafar una mica d’avantatge en relació al que molts fans esperen d’ell, que no deu ser, en la immensa majoria dels casos, un disc amb les elegants orquestracions de Western Stars, amb Glen Campbell, Nilsson i Neil Diamond, així com el “pop de la Califòrnia del sud de finals dels seixanta i principi dels setanta”, en l’horitzó i oboès, violins i pedal steels, entre altres instruments, teixint cançons dominades, en no pocs casos, pel dolor i la soledat. El to introspectiu del disc posa Western Stars en sintonia amb Nebraska (1982), The Ghost of Tom Joad (1995) i Devils & Dust (2005), però l’àlbum, des dels moments en què Springsteen comença a tocar el banjo a Hitch Hikin’, tema inaugural del lot, sembla reclamar un espai propi i especial en la dilatada trajectòria –dinou àlbums d’estudi, ja– del músic de Nova Jersey.

És un disc, això sí, que cal rascar per adonar-se de la bellesa que amaga, manifestada sobretot en els minuts finals dels 51 que dura: There goes my miracle (amb el seu disc Working a Dream, del 2009, i Roy Orbison, aquesta vegada, al retrovisor), l’extraordinària Hello Sunshine (un primer single que podria haver escrit perfectament Jimmy Webb i que, de ben segur, serà el tema de Western Stars que més creixerà amb el pas dels anys) i l’elegíaca –i, a hores d’ara, pel que es llegeix en les xarxes, favorita dels seus fans més capficats– Moonlight Motel.

Springsteen canta aquesta col·lecció de cançons extraordinàriament bé. La producció, a càrrec de Ron Aniello, al darrere també de Wrecking Ball (2012) i High Hopes (2014), allunya qui sap si definitivament Springsteen d’aquella “guerra del volum” a què el va empènyer Brendan O’Brien a Magic (2007). I l’oest com a símbol d’evasió, tragèdia, llibertat i –per què no?– reconeixement d’un mateix, amb cançons d’imaginari country (trencs d’alba, trens, carreteres i cavalls salvatges) que tanmateix no sonen country, situa Western Stars en un marc poètic que, a Springsteen, li va com l’anell al dit.

Els anuncis de Western Stars que, aquests dies, es poden veure en molts autobusos de Barcelona posen en relleu que, també per a Columbia, aquest últim disc de Springsteen mereix més atenció que la immensa majoria dels treballs que ha fet aquest mil·lenni. I a qui no li agradi, paciència: segons revelava fa unes setmanes, el Boss ja té un pràcticament escrit un disc per a la E Street Band que serà degudament presentat en una llarga gira mundial.

Little Steven torna avui a Barcelona

Els temps que Bruce Springsteen ha dedicat al seu espectacle de Broadway i a gravar, sense cap integrant històric de la E Street Band, Western Stars ha servit perquè els sempre fidels músics del carrer E posessin fil a l’agulla amb els seus respectius projectes. Nils Lofgren publicava, fa unes setmanes, Blue with Lou, el seu primer treball des del 2011, i Little Steven, l’altre guitarrista de la banda, s’ha reunit amb The Disciples of Soul per editar, primer, Soulfire (2017), que va presentar al Festival Cruïlla i a la sala Razzmatazz, i, fa només unes setmanes, Summer of Sorcery, que avui interpretarà a la sala Apolo (20 h) amb una banda de quinze components, entre què coristes i secció de vents. Steve Van Zandt, protagonista en sèries com ara The Sopranos i Lilyhammer, ha editat enguany també Soulfire Live, un triple CD en directe.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.