Diego vs. Maradona
Els cèlebres gols que es coneixen com la mà de Déu i el el gol del segle, realitzats per Diego Armando Maradona en el partit del mundial de 1986 entre l’Argentina i Anglaterra, exemplifiquen la dualitat que sempre ha marcat aquest mite del futbol. Per una banda, el trampós que s’autoenganya (va ser ell qui va qualificar el gol de “diví”); per l’altra, una jugada mestra que va enlluernar tothom (el gentleman Bobby Robson ja va dir que el primer el va marcar amb la mà, però que el segon “valia per dos“). La persona contra el personatge, el mite que es menja l’home, Diego vs. Maradona. Una fórmula binària, que vertebra el recomanable documental d’Asif Kapadia que es projecta als cines i que dilluns a la nit va tenir un colofó amb un enriquidor debat que va tenir lloc al cinema Truffaut, amb la participació de quatre entesos en la matèria com Imma Merino, Josep M. Fonalleras, Jordi Dorca i Martí Ayats.
Més d’una hora de tiki-taka verbal que va donar molt de si. Sense anar gaire més lluny, amb Fonalleras qüestionant si aquests dos Maradonas marcats per les contradiccions “no són pas la mateixa essència” i que Ayats, rebent la pilota, també va recordar que el mateix jugador va dir que “el futbol és engany” (a fora ja ho havia demostrat no reconeixent un fill com a seu, relacions extramatrimonials...). L’addicció icònica de Maradona (“la seva droga més gran”); els excessos que el van portar a la figura grotesca amb què ha acabat; la nacionalització del futbol (l’heroi que salva la nació en ple conflicte de les Malvines/Falkland; l’odi entre la Itàlia del nord i la del sud) o la soledat (amb aquell pla del protagonista amb la mirada perduda en un sopar de Nadal o la fugida solitària després de la suspensió per tràfic de drogues), són altres aportacions d’aquest documental, com tots van coincidir a dir.
Un dels moments estel·lars del partit dialèctic va ser quan Jordi Dorca va comparar Maradona amb personatges de Scorsese, com Jake LaMotta (Toro salvatge): marcats per l’ascens i caiguda als inferns, l’ombra de la religiositat i envoltats de personatges encara més grotescos (a l’estil Joe Pesci) que fan pujar i caure els mites. Quan es va discutir si de Messi es podia fer un film així, Fonalleras considera que no, en tot cas disneyficant la seva vida centrada en el procés de superació física per acabar sent el millor del món. És així com vaig sortir del cine, pensant que potser sí, doncs, soc més de Disney que no pas de Scorsese .
