Cultura

Crònica

cap roig

Un fibló amb prou alè

A Cap Roig es va veure un Sting fràgil però prou esmolat per arribar als seus incondicionals

De les velles glòries del pop rock dels 70 i 80 que es passegen pels festivals d’estiu catalans la majoria de la concurrència n’espera que no facin gaires invents. Que es limitin a repassar els grans èxits convidant a un exercici de catarsi col·lectiva que permeti pair sense sobresalts els canapès i la copa de cava presa amb els amics, coneguts i saludats abans de la funció. Dos dels casos paradigmàtics que segueixen aquest criteri són els britànics Roger Hodgson, que va actuar al juny al festival dels Jardins de Pedralbes i Sting, que ho va fer divendres als de Cap Roig, en una actuació que va fer patir l’organització fins pocs dies abans perquè l’artista havia suspès cinc concerts per una afecció vocal.

Gordon Sumner (Wallsend, Regne Unit, 1951) va comparèixer embotit en una samarreta fosca ajustada i uns pantalons del mateix color no menys estrets, demostrant que als 68 anys és capaç de mantenir intacta l’admiració dels i de les fans i generar enveja entre els seixantins, cinquantins i molts quarantins que omplien la graderia. Una cosa és la carrosseria i l’altra el motor, i el mateix cantant va advertir que hauríem de perdonar que no estigués al cent per cent.

Amb guitarra acústica entre mans i assegut, el baixista anglès va arrencar, amb veu insegura, una versió força pobra d’un dels seus hits més esperats, Roxanne, que feia pensar en el pitjor. Va continuar fent pensar en el pitjor amb una interpretació no gaire més inspirada d’Every little thing she does is magic. La tercera va ser la bona i canviant el format acústic per l’elèctric a meitat de la no menys cèlebre Message in a bottle l’actuació va començar a remuntar, i també la veu de Sting, que va anar adoptant la sonoritat habitual.

Com és habitual en un concert de repertori, el disseny d’una bona actuació passa per situar estratègicament al principi i al final, amb algun entremig perquè el personal no es despisti, els temes més recordats pel públic, audiència que divendres a Cap Roig va aprovar amb nota el curs de karaoke sense necessitat de tenir les lletres subtitulades.

Acompanyat d’un grup de músics molt joves (dues guitarres, bateria, teclats, harmònica i dues veus, notables) l’exlíder de The Police, tot i acreditar una carrera en solitari posterior igual d’envejable, va tirar de veta de la discografia de la mítica banda que el va llançar a la fama a finals dels anys setanta, pouant amb estil rocker d’àlbums mítics com Outlandos d’Amour (Roxanne, So lonely o Next to you), Reggatta de Blanc (Message in a bottle, Walking on the moon) i Synchronicity, amb King of pain, Wrapped around your finger i l’èxit entre els èxits, Every breath you take, (amb quina lleugeresa xiuxiuegem un tema del qual els joves dels 80 ben segur que vam estimar-ne la música abans d’entendre’n el masclisme de la lletra) per acabar de tonificar una parròquia que va seguir dempeus bona part d’un concert de poc més d’hora i quart, incloent-hi també algunes melodies remarcables de la seva trajectòria en solitari com Englishman in New York o la versió novament acústica de Fragile amb què va cloure la segona tanda de bisos, potser com a resum del seu estat de forma. Fràgil però amb el fibló prou esmolat per continuar arribant als seus incondicionals.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
CARLES SANTAMARIA
GUIONISTA DE L’ADAPTACIÓ AL CÒMIC DE LA NOVEL·LA DE SÀNCHEZ PIÑOL ‘VICTUS’

“El 1714, el conflicte era una successió, no la secessió, com ara”

Barcelona

Cobla, corda i... tossuderia

girona
Mirador

Romàntica, moderna i pop

Princeses i heroïnes

Barcelona

La Nit Més In, premi Impulsa Cultura

barcelona

El Bonmatí, per a Ribas

Girona

Posseïts per l’art

BARCELONA
Crítica
cinema

La vida a Montfermeil

Documental

‘Historias de nuestro cine’ amb la veu de Resines