Cinema

Llàgrimes per Rutger Hauer

L’actor de ‘Blade Runner’ i ‘Ladyfalcó’ va morir ahir als 75 anys

El seu èxit internacional li va arribar quan ja era un actor prolífic i famós a Holanda

“Tot això es perdrà com les llàgrimes en la pluja.” Aquesta frase mítica del replicant Roy Batty, quan perdonava la vida a Rick Deckard (Harrison Ford) quan ell mateix estava a punt de morir i ja no hi havia salvació possible, ja hauria estat suficient per fer passar Rutger Hauer a la història del cinema. Blade Runner es va estrenar amb una repercussió molt discreta, el 1982, però el temps li va fer justícia i es va acabar convertint en una pel·lícula mítica. Un dels seus actors era un holandès alt, ros, guapo, amb una llarga carrera al seu país, i el film de Ridley Scott li va fer de trampolí per a una carrera internacional. Divendres passat, Rutger Hauer va morir a Holanda als 75 anys, i ahir, que es feia el seu funeral, la seva família ho va fer públic.

Nascut en plena Segona Guerra Mundial, el 1944, a Breukelen (Utrecht), Rutger Oelsen Hauer era fill de pares actors que regentaven una escola d’interpretació i marxaven de gira constantment. Potser això va influir en el caràcter rebel d’un jove que va ser expulsat d’escoles, es va deslliurar del servei militar fent-se passar per boig i escrivia poesia.

Actor famós a Holanda

Al final, Rutger Hauer va acabar seguint els passos dels seus pares i va esdevenir un actor molt conegut a la seva Holanda natal, on havia protagonitzat diverses pel·lícules d’un dels directors més coneguts del país, Paul Verhoeven. Delícies turques (1973), Erik, oficial de la reina (1977) o la sèrie televisiva Floris (1969) van ser algunes de les col·laboracions de l’actor amb el director.

El seu salt a Hollywood va ser el 1981 amb Halcones de la noche, en què s’enfrontava a Sylvester Stallone. L’any següent va formar part del repartiment de Blade Runner juntament amb Harrison Ford, Daryl Hannah i Sean Young, i, com passa amb els grans, va destacar més enllà de la importància que tenia assignat el paper en el guió.

Tres anys després, el 1985, va aconseguir un altre èxit amb Ladyfalcó, una faula medieval dirigida per Richard Donner. Amb una jove Michelle Pfeiffer, encarnaven una parella d’enamorats condemnats a una maledicció: ella era un falcó de dia i ell, un llop de nit. El mateix any va protagonitzar, amb menys èxit, Els senyors de l’acer, de Paul Verhoeven, i un any després apareixia a Carretera a l’infern, però a partir d’aquest moment els seus treballs van tenir poca repercussió. Fa poc l’hem vist de secundari a l’excel·lent western de Jack Audiard Los hermanos Sister, i deixa mitja dotzena de films i treballs televisius per estrenar.

Resulta fàcil fer el símil, però no per això és menys cert que els records de les seves espurnes de geni, dels moments brillants, de les pel·lícules memorables que va protagonitzar, no es perdran com les llàgrimes en la pluja.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda