Art

GERARDO PERAL

DIRECTOR EXECUTIU DE LA FUNDACIÓ BLUEPROJECT

“Els artistes que menys han de demostrar són els de tracte més fàcil”

No es va preparar per treballar en el món de l’art, però avui es fa difícil imaginar-lo, aquest món, sense ell. Més enllà de la gestió freda, el seu fort són les relacions càlides

Quin va ser el seu primer contacte amb el món de l’art?
Jo soc advocat i economista. Als anys noranta em va fitxar una multinacional americana per al seu departament de fusions i adquisicions. En vaig acabar fart. Coneixia els fills de Carmen Godia i Rafael Tous i em van donar l’oportunitat de treballar per a dues de les grans col·leccions del país. Als matins estava al meravellós Conventet, ajudant a informatitzar i a catalogar la col·lecció Godia. I a la tarda, Tous em va cridar perquè li portés la gestió de la seva, de col·lecció. És a dir, que ho tocava tot, des del romànic fins a l’art contemporani.
Suposo que recorda amb nostàlgia l’època de Metrònom.
Moltíssima. Hi havia Metrònom, però és que també hi havia la Sala Montcada i el centre d’art Santa Mònica. I ara no tenim ni l’un ni l’altra i Santa Mònica és un caos. La Barcelona d’avui està molt bé per als artistes que comencen però no ofereix res per als artistes de 35-45 anys en vies de consolidació. Ningú els acompanya. Els deixem tirats. Això ha matat moltes carreres abans d’hora. Metrònom, la Sala Montcada i Santa Mònica els obrien moltes portes. Eren el seu aval per volar lluny. A Tous, li van fer perdre les ganes.
Tot i que el tenia emparaulat, mai va poder tancar l’acord per vendre la seva col·lecció a les institucions públiques.
Una pena. És el mateix que està passant avui amb els arxius de Mariscal o d’Arnau Puig, que a sobre tenen la barra de dir que no els volen perquè no tenen valor. La col·lecció Tous és bàsica per entendre l’art de Barcelona, tant el conceptual com el post-conceptual. La gran col·lecció de conceptual, la té ell. És l’únic que els va comprar obra, a aquests artistes. Hi tenia una relació molt personal amb gairebé tots i els va ajudar.
Vostè també va treballar uns anys per a la fira de videoart Loop. És la fira que es mereix Barcelona?
Barcelona està obsessionada amb una fira, però el que hauria de fer és pensar en altres formats perquè de fires n’hi ha cada setmana a algun lloc i la gran majoria són avorridíssimes. Jo crec que si un projecte al cap de cinc anys no funciona és millor que desaparegui. Ha de ser autosuficient, com ho han acabat sent el Sónar i el Primavera Sound, que al principi sí, sobretot el Sónar, van rebre molta ajuda pública. Però si amb 40 anys et continua mantenint la teva mare, vas malament. Aquí el problema que tenim és de polítiques culturals, que són curtterministes. Per això havia de servir el Conca, per pensar a llarg termini amb independència del polític de torn. Però no el van deixar. El Canòdrom havia de ser un centre d’art fins que va arribar un nou polític i va decidir que no ho seria. Vam perdre una gran oportunitat.
I confia en el nou centre d’art a la Fabra i Coats?
Fins ara no ha fet res. Ara amb Joana Hurtado de directora, que és una pencaire, pot començar a fer, tot i que veig complicada la gestió d’un recinte tan gran on conflueixen tants interessos i tan diversos i amb tan poc pressupost i personal. Tant de bo funcioni. Necessitem urgentment que es visibilitzin dins i fora els nostres artistes. No és una fira el que necessita Barcelona, sinó fer teixit: programes de residències, d’ajudes a la producció... Els diners s’han d’invertir en la cultura de base.
A vostè, l’han continuat perseguint els col·leccionistes privats. Fa un temps va treballar per a l’holandès Han Nefkens i, actualment, ho fa per a la Fundació Blueproject, de la italianosuïssa Vanessa Salvi.
Jo soc la meva agenda de contactes i això és el que busquen en mi: que els ajudi a situar-los. El meu treball consisteix a ser un molt bon número dos, i en soc. El meu fort són les relacions, teixir complicitats. No soc intel·lectual ni hi vaig. Tampoc serviria per vendre obres. No tinc una visió fenícia de l’art. No accepto cap comissió quan, pel que sigui, he afavorit una compra. Em semblaria indecent.
És molt amic dels artistes?
Em porto molt bé amb tots. O amb gairebé tots. Quan acabem “la feina”, continuo al seu costat. Me’ls emporto a sopar, de festa... La part lúdica, la porto molt bé [riu]. Soc un gran amfitrió. Els faig la vida més còmoda a la ciutat. Si són de fora, els dic què han de visitar. Sempre els envio a tres llocs: al MNAC a veure el romànic, al pavelló Mies i a la galeria ProjecteSD. Quan tenen problemes sempre em truquen a mi. Que hi ha alguns artistes molt pesats? Busco un intermediari. Pesat és aquell que em truca a les dues de la matinada des de l’hotel perquè no sap on fer la bugada. Jo ho associo amb inseguretat. L’experiència em diu que els artistes que menys coses han de demostrar són els de tracte més fàcil i els que fan menys teatre.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia