Cultura

FERRAN TORRENT

ESCRIPTOR

“El que m’interessa més és la meva societat, la que conec i puc explicar”

Què explica ‘Poder contar-ho’, el tercer llibre de la sèrie El Segon Sistema, després d’‘Un dinar un dia qualsevol’ i ‘Individus com nosaltres’?
En aquesta novel·la, els personatges van trenta-cinc anys enrere, a la València del 1982-83. M’he centrat en un atracament que hi va haver l’any 1993, no el 83, i que se’m va quedar gravat en la memòria perquè va ser a un banc en ple centre de la ciutat en el temps que durava una mascletà durant les Falles. Em vaig quedar amb aquesta idea, només amb la idea, no explico res d’aquell atracament, i la vaig traslladar deu anys enrere per fer-ho coincidir tot plegat amb el canvi polític a l’Estat espanyol amb l’arribada del PSOE al poder.
En la novel·la anterior, un dels protagonistes, el periodista Marc Sendra, està escrivint una novel·la i investigant aquest atracament justament.
És molt recurrent, en aquesta sèrie, que Sendra vagi investigant aquest atracament. En aquesta novel·la també ho fa, però no se’n surt; a veure si en la quarta entrega té més sort.
Què li interessava de la València d’aquells anys?
En primer lloc, com que es tracta d’una sèrie de novel·les, era una oportunitat per explicar com es van conèixer els personatges habituals sense haver-ho de fer ni en la primera, ni en la segona, ni en la quarta entrega. Pel que fa al canvi polític, va ser molt important. Ara bé, després de tots aquests anys, t’adones que pràcticament no ha canviat res.
Com era la València d’aquells anys?
Una ciutat com totes les de l’Estat, en ebullició per l’èxit que ens pensàvem que suposava haver passat del franquisme a la democràcia. Vist des d’avui, una decepció.
La majoria dels seus personatges són tot un clàssic. En aquesta novel·la n’apareixen alguns de les seves primeres obres com ara ‘No emprenyeu el comissari’, en la qual ja surten el detectiu Toni Butxana i el comissari Tordera. Per què opta per mantenir-los tant de temps?
M’agrada treballar amb personatges habituals, perquè és una manera de mostrar l’evolució que han tingut tant ells com la societat al llarg dels anys. També perquè és com si tinguessis dues famílies, la real i la de l’univers literari, que són tota aquesta gent. De vegades, quan estic fent la novel·la, un poc dormint, no sé en quin dels dos mons estic, si en el real o en el literari.
Els seus personatges es poden reconèixer com a reals, però tenen trets literaris ben definits: l’investigador, el periodista, el delinqüent...
M’interessa molt el món del periodisme. El món de la investigació és un afegit que tenim els escriptors, provinent de la novel·la negra francesa o nord-americana, que són les més famoses. Però a mi el que més m’agrada és la novel·la de costums. Com que no sabem ben bé on són les fronteres entre la novel·la negra, la novel·la policíaca i la de costums, jo m’inclino més per aquesta.
En les seves obres, i en aquesta també, la connivència entre periodistes, policies i delinqüents és una constant.
Cert. Ha estat un fet molt recurrent per a mi al llarg de la meva obra. Primer, perquè són tres espais molt presents en la societat. Pel que fa a aquesta en concret, és una novel·la molt demòcrata, perquè tothom hi suca. Sempre hem pensat que la corrupció és de dretes, de la gent rica, però crec que és molt present en l’ànima humana. Molt sovint em demanen què penso de la corrupció, jo que n’he parlat tant en les meves novel·les, sobretot en la trilogia que va començar amb Societat limitada. No sé si soc corrupte, mai he tingut l’oportunitat de ser-ne. Crec que no, però m’haurien de posar en el cas. El que més m’ha molestat són els corruptes gratuïts. Parlant amb amics meus amb qui analitzo la societat valenciana, ens preguntem com és possible que aquest individu que ja tenia tant encara volgués robar més? És allò de no haver-se sabut retirar a temps. Sempre en volen més i més. És una part de l’ànima humana que no acabo d’entendre i que em sorprèn. En aquesta novel·la he volgut mostrar com, a mesura que la corrupció s’estén, tots s’hi van afegint. Per què? Sempre troben excuses per fer-ho. És com aquell que ha deixat de fumar i, de seguida que té un problema, doncs hi torna. Al cap i a la fi, estava esperant el problema per tornar a fumar. Amb la corrupció passa el mateix.
En aquesta novel·la hi ha molts diàlegs i gairebé no hi ha descripcions. Sembla que hagi depurat encara més el seu estil de sempre.
Volia fer una novel·la que des del minut 1 tingués un ritme fort. Vaig agafar de model una pel·lícula de Billy Wilder, Un, dos, tres, en què des del primer moment no paren. Això és el que volia aconseguir. Fer una novel·la coral i que hi hagués molt de moviment. Des del principi parlen de l’atracament, però passen moltes coses i hi ha moltes subtrames que es van afegint a la trama principal. Amb relació a la falta de descripcions, crec que la gent, parlant, es descriu, sobretot psicològicament. Pel que fa a la descripció física, per a mi no és tan interessant. Si no descric un personatge, ben segur que no té gepa, ni és gros, ni és molt alt, és normal. Si el descric és perquè té una anomalia física destacable.
Sobretot no perdem el sentit de l’humor.
Per a mi és fonamental, el sentit de l’humor. Tant en la vida real com en la literatura. No entenc que no hi hagi humor en les coses. Billy Wilder i la majoria de les seves pel·lícules en són un exemple magnífic. Primera plana mateix: si ho mires fredament, la història d’un home que està a punt de ser penjat per un crim que no ha comès és un drama. En canvi, la pel·lícula és absolutament còmica. Doncs aquí també, tot i que no és un drama. Ara bé, si volguessis contar la història de Poder contar-ho des d’un punt de vista seriós, també ho podries fer.
Vostè és tot el contrari de les novel·les negres nòrdiques.
En llegeixo poca, de novel·la negra nòrdica. Vaig llegir Stieg Larsson, que em va agradar bastant, i després hi ha hagut una saturació i ja ha deixat d’interessar-me. Sobretot he llegit molta novel·la negra nord-americana, encara que ja fa anys. I novel·la negra francesa. Sempre he pensat que el que marca un autor és el seu estil. Literàriament, a mi el que m’interessa és la meva societat, sobretot perquè és la que conec i puc explicar. En conec els caràcters, la llengua..., i és aquí on vull fer la meva obra.
Com escriu?
A mà.
A mà? Però es planifica? Fa esquemes?
No tinc argument, tinc idees. Em pensava que era un animal rar, en això, fins que vaig llegir la biografia de Philip Roth, en què explica que treballava sobre idees i no sobre arguments. Vaig quedar tranquil en veure que un pes pesant de la literatura mundial també ho feia així. És a dir, jo tinc una idea general. Per exemple, la idea d’aquesta novel·la feia molts anys que estava apuntada en la meva llibreta d’idees. “Atracament Falles...” No gaire res més. Tres línies. Ho tinc allà. Quan acabo una novel·la, doncs, passo un temps mirant aquestes idees o aportant-ne d’altres fins que em decideixo per alguna en concret.
I després ja comença a escriure directament?
Faig una llista dels personatges amb les seves característiques. Tinc una llibreta amb frases –també n’apunto al telèfon–, que vaig fent servir o no, en funció del que em sembla. N’hi ha una altra que és plena de vocables. Per què? Tu no tens seixanta mil paraules al cap. Llavors hi ha paraules que m’agraden, però que no tinc presents sempre, i les vaig apuntant. Pel que fa a la història, es va fent. Això té un perill, perquè et poden passar coses com ara quan, en aquesta novel·la, vaig decidir afegir-hi un llarg fragment al final per acabar d’arrodonir-la, amb la qual cosa vaig haver de revisar-la tota de nou perquè tot fos coherent.
I quan ho passa a l’ordinador?
Escric a mà, per exemple, al matí, i després a la tarda ho passo a l’ordinador i això ja és una primera correcció. El primer que m’interessa és acabar la novel·la o, com a mínim, tenir-la agafada, que és el que em té un poc acollonit. A mi no m’ha passat mai, però vull evitar arribar a un punt en què no saps com continuar perquè veus que la trama no et serveix. D’altra banda, aquesta mena de novel·les quin problema tenen? Doncs que les has de repassar moltes vegades perquè tot sigui coherent, ja que hi ha infinitat de detalls.
Vostè fa sèries de novel·les, però què li sembla el ’boom’ de les sèries a la televisió? En mira habitualment?
És una competència enorme per als escriptors. Sempre que ha aparegut una cosa no ha destruït l’anterior i sempre s’han complementat. He fet alguna marató de sèries i vaig dir-me: “Mai més!” Tenia el cap a punt de rebentar!
No té la sensació que el País Valencià continua sent un gran desconegut per a molts catalans? Tant geogràficament com culturalment?
És possible, però hem de dir que les comunicacions no hi ajuden de cap manera. Plou molt i per anar a Madrid no tens cap problema. Cauen quatre gotes i has d’anar cap a Europa i els trens ja s’aturen. Això és una metàfora perfecta del que és Espanya. Cap a Madrid, cap problema; cap a Europa, tots els problemes del món. Això no facilita les relacions València-Catalunya, evidentment. Una de les coses que vaig lamentar de Jordi Pujol va ser que, quan va donar el govern al PP, no negociés l’alta velocitat entre Barcelona i València.
Podem ser optimistes amb la llengua al País Valencià?
És que el món està tan complicat que és difícil ser optimista en alguna cosa. Sempre dic que la història és imprevisible. Per qüestions gairebé sempre econòmiques, hi ha un tomb que canvia les coses. I avui l’economia és tan volàtil que crec que tindrem moltes sorpreses a Europa.
Vostè se sent estimat a Catalunya?
Sí. Hi estic molt agraït. Tant pel que fa a la premsa com a la gent; sempre m’han rebut i tractat molt bé. També al País Valencià, on, malgrat tot l’anticatalanisme que hi ha hagut, jo no he tingut mai cap problema. Perquè, en realitat, a mi de què em poden acusar? De parlar de la meva societat? D’escriure en la meva llengua? I llavors jo soc bastant transversal. Si hi ha respecte, jo parlo amb tothom. Si he fet les novel·les que he fet, és perquè he rebut informació de molta gent.
Ha seguit el procés català? Com ho veu?
L’empresonament és una injustícia tremenda. La justícia espanyola no només és que ho estigui fent malament, sinó que està projectant una imatge d’Espanya terrible. Sobre el procés, el dia a dia no el segueixo i no sé com acabarà, però ja s’ha vist fins ara que ha provocat nombrosos canvis en tot el sistema polític.
El sentit de l’humor és fonamental, tant en la vida real com en la literatura. No entenc que no hi hagi humor en les coses
He volgut mostrar com, a mesura que la corrupció s’estén, tots s’hi van afegint. Per què? Sempre troben excuses per fer-ho

‘Poder contar-ho’, la València del 1983

L’escriptor valencià Ferran Torrent (Sedaví, 1951) és, des de fa anys, una de les veus més reconegudes de la literatura catalana. Acaba de publicar Poder contar-ho (Columna Edicions), la tercera entrega de la sèrie El Segon Sistema, que va començar amb Un dinar un dia qualsevol i va seguir amb Individus com nosaltres. A Poder contar-ho, una novel·la coral, els protagonistes van trenta-cinc anys enrere, entre finals del 1982 i principis del 1983, quan els socialistes acaben d’assolir el poder a l’Estat espanyol. La trama gira al voltant d’un insòlit atracament perpetrat durant la primera mascletada de les Falles i hi apareixen de nou alguns dels personatges més coneguts de Torrent com ara el detectiu Butxana i el comissari Tordera.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Mor l’actor i director de doblatge Arseni Corsellas

Barcelona
MÚSICA

Manel presenta ‘Per la bona gent’ enmig del deliri

Barcelona

Les clàssiques pors

Barcelona
Marta Nieto
Actriu

“Quan algú desapareix, no es tanca mai la ferida”

Barcelona

El barber que canta

cassà de la selva

No només escudella

Girona

Qui és Idrissa Diallo?

Barcelona

‘Nos défaites’ guanya el festival L’Alternativa

Barcelona
El malestar de la música
Crítica
cinema

El malestar de la música