Beckett, trenta anys
L’equip del Poblenou celebra els 30 anys de la creació de la sala, coincidint amb els 30 anys del traspàs del dramaturg, en una temporada dedicada a parlar sobre la mort
Enguany, les companyies residents són Les Bianchis, The Mamzelles i La Virgueria
Enguany fa trenta anys que el Teatro Fronterizo va obrir el seu local d’assaig com a teatre de la Sala Beckett. Va ser al mes de novembre. Al desembre, moria Samuel Beckett. Ara, l’equip que dirigeix Toni Casares (des que José Sanchis Sinisterra li va cedir la responsabilitat el 1997) ha decidit programar un cicle dedicat a Beckett. Del novembre al gener. Entre les sorpreses que ens brinda, hi ha la primera producció de la sala del títol mític de Beckett Esperant Godot –amb direcció de Ferran Utzet i un repartiment que rejovenirà els personatges, forçosament–, així com l’aventura de quatre peces breus radicals dirigides per Sergi Belbel, amb Sílvia Bel, Míriam Iscla i Rosa Renom al repartiment: Beckett’s ladies. Per a Casares, és indispensable fer una nova aproximació al dramaturg, que consideren el “referent del teatre contemporani”. Per això, també s’indagaran amb Llàtzer Garcia fórmules per recrear, a través d’un laboratori, alguns títols de Beckett.
La Sala Beckett dedica aquesta temporada a parlar de la mort. Aprofiten la cita del títol d’una obra de Sergio Blanco, que serà a la sala per impartir un taller d’una setmana i per representar el seu Memento mori o la celebración de la muerte (del 2 al 4 d’octubre). La temporada comença amb Ocaña, reina de las Ramblas, sobre un personatge anàrquic de la Transició que va morir tràgicament i que ara aquest musical –que lidera l’òpera de Butxaca i Nova Creació– vol recrear. Aquest setembre torna Una gossa en un descampat, de Clàudia Cedó (una peça multipremiada la temporada passada). Cedó també parlarà de la mort als infants a I aleshores... què?, de Les Bianchis, la primera companyia de teatre familiar resident de la Beckett. Les altres companyies residents d’aquesta temporada són The Mamzelles, que estrenaran Todas las flores (Bàrbara Mestanza proposa una peça de creació col·lectiva en què dona l’oportunitat a personatges femenins d’alliberar-se davant l’implacable apocalipsi), i La Virgueria, que presenta un text compromès d’Helena Tornero sobre la indigència i la soledat: Demà.
Si Ada Vilaró parla de com ha superat el tràngol del càncer a 360 grams, Àlex Rigola proposa una peça a partir de la conversa entre l’actriu Alba Pujol i el seu pare mentre se sotmet a sessions de quimioteràpia. Berta Prieto i Lola Rosales (Aura al Pou, que ja van sorprendre amb Chinabum) emprenen un viatge per buidar el pis de la seva àvia, que acaba de morir, a Fuck you modernn familiy o todo sobre mi abuela. Un espectacle que tracta la mort amb molta frescor i desinhibidament, molt semblant a Rita, en què Marta Buhaca planteja si dos germans que han vist com era adequat practicar l’eutanàsia amb la seva gossa ara es veuran amb cor de desactivar la màquina de la seva mare. Per la seva banda, No m’oblideu mai és un retrat dels suïcidis juvenils, un projecte del Cicle de Teatre Verbatim. També tracta aquest tema Karaoke Elusia, d’Oriol Puigi, i Una niña es una cosa a medio formar, d’Annie Ryan. I sobre l’eutanàsia, un teatre document sobre el cas de Marcos Hourmann, Celebraré mi muerte, del Teatro del Barrio.
“Llavors era possible, avui és impossible”
Toni Casares va advertir de la dificultat de les aventures culturals. Si fa trenta anys el Teatro Fronterizo va aconseguir un local de 1.000 metres quadrats a Gràcia amb un contracte indefinit per fer-hi teatre, ara, admet Casares, “és impossible”. La Sala Beckett gaudeix del privilegi d’haver aconseguit el trasllat del local i de tenir el suport econòmic de les administracions –el 60% d’aquest projecte, que es dirigeix des d’una fundació privada, es finança amb fons públics–. La Sala Beckett alterna els projectes de suport a l’autoria i els tallers de dramatúrgia amb les representacions.
