D’on emergeix la paraula

Alain Corbin (Lonlay-l’Abbaye, 1936) és un historiador francès de gran prestigi i catedràtic emèrit d’història de la Universitat de la Sorbona. Especialitzat en la història social i de les representacions del segle XIX i precursor de la història de les sensibilitats, actualment és l’historiador francès més traduït arreu del món i una de les principals figures de la historiografia en l’àmbit internacional. Habitual de les principals editorials franceses i espanyoles, ara ens arriba en català a través del seu llibre Història del silenci. Del Renaixement als nostres dies, amb traducció de Mireia Ibañez.

En el preludi del volum, Corbin explica: “El silenci no és tan sols absència de soroll. Gairebé ho hem oblidat. Els senyals auditius s’han vist deformats, afeblits, dessacralitzats. La por, o fins i tot el pànic, suscitats pel silenci s’han intensificat. En el passat, els homes d’Occident assaborien les profunditats i els matisos del silenci. El consideraven la condició per al recolliment, per a l’escolta d’un mateix, per a la meditació, per a l’oració, per a la fantasia, per a la creació; sobretot, com el lloc interior d’on emergeix la paraula. En detallaven les tàctiques socials. La pintura era per a ells paraula de silenci.”

L’assaig, de 150 pàgines, fa un recorregut per alguns pensadors occidentals que giren la mirada als místics i al pensament clàssic. Corbin ho interpreta dient: “La intimitat dels llocs, la de la cambra i els seus objectes, així com la de la llar, estaven tenyides de silenci. A causa de l’adveniment de l’ànima sensible al segle XVIII, els homes, inspirats pel codi d’allò sublim, apreciaven els mil silencis del desert i sabien escoltar els de la muntanya, la mar, el camp. El silenci era testimoni de la intensitat de la trobada amorosa i semblava que era la condició per a la fusió. Presagiava la durada del sentiment. La vida del malalt, la proximitat de la mort i la presència de la tomba suscitaven una gamma de silencis que, avui dia, ja no són més que residuals.”

Absolutament distorsionats per murs de soroll, aquest assaig fantàstic actua com una rara avis que pot viatjar per Joan de la Creu, Rodenbach, Maeterlinck, Flaubert, Proust, Ponge i els il·lustrats fent-nos partícips d’una incitació a ser nosaltres mateixos en la lectura o en la intimitat de la música. No sé què en pensaria, d’una visita al Sónar Nit o als festivals que contaminen acústicament el país: “Marcel Proust va fer recobrir de suro les parets de la seva habitació i va subornar uns treballadors perquè no fessin les obres que havien d’efectuar a l’apartament de sota del seu. Més tard, Kafka expressa el desig de tenir una habitació d’hotel que li permeti «aïllar-se, callar, gaudir del silenci, escriure de nit.»” I és el mateix Corbin el que ens en dona les claus: “L’evocació, en aquest llibre, del silenci passat, de les modalitats de la seva recerca, de les seves textures, de les seves disciplines, de les seves tàctiques, de la seva riquesa i de la força de la seva paraula, pot contribuir a reensenyar a estar en silenci, és a dir, a ser un mateix.”