Ciutat de cinema

El 8 d’abril de 1998 a l’antiga Casa de les Aigües es va inaugurar el Museu del Cinema de Girona i es va tancar el cercle en una ciutat que havia convertit el setè art en una de les grans diversions dels seus habitants. Si l’esperit inquiet, investigador i tenaç de Tomàs Mallol va aconseguir aplegar una de les col·leccions més importants d’Europa sobre els 400 anys de l’evolució de la història de la imatge, l’interès popular pel cinema a Girona es remunta al 2 de març de 1897, quan es va instal·lar el primer cinematògraf a l’Orfeó Gironí i es va iniciar un idil·li que es va concretar amb l’aparició de grans sales –primer el Gran Via (1908), després el Coliseu Imperial (1909) i finalment el Teatre l’Albéniz (1923)– que van donar una nova fesomia a la plaça de la Independència, que va passar a ser la plaça dels cines.

Les pantalles van ser elements d’esbarjo i culturització que van seduir totes les capes d’una societat que va crear nous mites i va conèixer altres realitats vestides d’èpica, drama i comèdia que feien entrar a la divinitat uns homes i unes dones amb poders sobrenaturals coneguts com a actors. A Girona es van obrir altres sales –el Modern, l’Ultònia, el Familiar i l’Orient– que van sobreviure entre el franquisme i la Transició fins que van arribar els multisala. Els primers, els Catalunya de la família Agustí, seguits per la reconversió dels Modern i l’obertura dels Plaça sota la direcció dels germans Gubau i Enric Gratacós, l’obertura dels Lauren d’Antoni Llorens al polígon del Mas Xirgu, la nova vida de l’Albéniz, la construcció dels Oscar –rebatejats com a Ocine a la zona del Sant Ponç– i la recuperació de la sala B del Modern com a cinema Truffaut, una de les experiències més potents de Catalunya. Girona és una ciutat on el cinema sua pels nummulits i no ha d’estranyar que les parets del Barri Vell, les cases de l’Onyar, la catedral i altres espais inversemblants –alguns com ara la plaça de braus ja han desaparegut– s’hagin convertit en escenaris que tant ens transporten a Desembarcament del Rei, capital dels Set Regnes de Joc de trons, com al París del segle XVI, o a la mística d’Antoni Varés, on actors com ara Jordi Soler, Carles Vivó, Carme Trèmols i Miquel Gil van demostrar que no calien eines materials per construir històries carregades de veritat.