La bellesa i la destrucció
Oliver Laxe va ser premiat a Canes pel film acabat d’estrenar ‘O que arde’
Rodar a la terra dels avantpassats fa més fàcil captar la veritat: “No t’acostes a la realitat, la realitat t’habita”, explicava en una entrevista a El Punt Avui el director Oliver Laxe. La seva pel·lícula O que arde s’acaba d’estrenar als cinemes després de guanyar el premi a la direcció a la secció Un certain regard de Canes. El cineasta gallec és un premiat habitual del festival: també hi van ser distingides Todos vós sodes capitáns (2010) i Mimosas (2016).
Nascut a París el 1982, Oliver Laxe viatja a la terra dels seus avantpassats, on va créixer, per rodar aquesta pel·lícula protagonitzada per un piròman. “He filmat als prats on generacions i generacions d’avantpassats meus han treballat –va explicar al Festival de Sant Sebastià, on també es va presentar el film–. Això té conseqüències, he rodat al cementiri on estan enterrats, amb la família, els amics... Imagina’t la col·locació del teu cor quan filmes amb aquestes premisses, estàs molt connectat amb la teva essència.”
Tornar a Galícia per rodar és també una qüestió d’autoestima: “Et diuen sovint que has d’aprendre a estimar, però també has d’aprendre a estimar-te. A Galícia estem aprenent a estimar-nos.”
Camins difícils
El fet de rodar a casa no vol dir que hagi resultat fàcil: “Jo fujo de la facilitat, si hi ha un camí senzill, trio l’altre. Aquesta és una professió de sacrifici, i si no fa mal, no hi ha res a la imatge.” Un piròman (Amador Arias) que torna a la casa aïllada enmig de la muntanya, a viure amb la seva mare (Benedicta Sánchez) són els protagonistes d’aquesta pel·lícula “essencial”. “Quan vas a capturar l’essència, el que hi ha més al fons, l’ànima, un ésser humà de qualsevol latitud cultural s’hi reconeix.” En països com la Xina i el Canadà han entès bé el film. Tot i així, està molt allunyat de les modes: “Fer una pel·lícula amb actors no professionals en un poblet perdut no és gaire sexi en aquests temps de cinema de l’excitació i la distracció, però jo faig les pel·lícules que són al meu cor, que necessito fer o em transformaran.”
Foc paradoxal
El foc és un element central de la pel·lícula. “Hem filmat en focs de debò –explica Oliver Laxe–. Imagina’t la necessitat que tenia de fer aquesta pel·lícula, fins al punt de posar la meva vida en perill.” Com la condició humana, el foc és essencialment contradictori: “La natura humana és contradictòria i paradoxal, és complexa. El foc atrau i destrueix, i té les mateixes paradoxes que l’ésser humà. Això és el que em va atraure, té el millor i el pitjor, destrueix i alhora és bell.”
