Cultura

JOSEP PIERA

POETA

“La poesia ajuda a millor viure, a voler-nos i saber-nos lliures”

Josep Piera (Beniopa, la Safor, 1947) ens endinsa en l’aventura de la seva obra lírica compilada a ‘Poesia completa, 1971-2018), que presenta la Institució Alfons el Magnànim.

La seva ‘Poesia completa’ abasta gairebé mig segle. Què recorda del noi que va començar el 1971?
Vaig començar a escriure poesia als quinze anys, el1962. Aleshores escrivia poesies en castellà i lletres de cançó en francès, seguint els dictats d’unes veus interiors que m’acompanyaven les soledats i em permetien volar mentalment.
I en català?
El 1971 vaig començar a fer poemes en la llengua que parlava familiarment, al mateix temps que publicava a Màlaga els primers poemes (en castellà). Em sentia poeta i em volia escriptor, res més que això.
Vostè ha escrit en tots els gèneres? Què representa la poesia en la seva obra?
He escrit en prosa i en vers, sí. El “com” m’ha vingut donat pel “què”. La poesia en mi és la manera sensorial, sonora i plàstica alhora, de dir lliurement el que se’m feia expressable. La poesia en mi és la síntesi de les diverses veus que han anat brollant-me de dins al llarg de la vida; elles diuen qui he sigut: un jo en un cos i en un temps.
Hi ha en molts poemes una visió de la llum, del cel, del mar. El seu paisatge de la Safor l’ha condicionat.
El paisatge del meu país íntim més que condicionar-me, em conforma. El meu país vital comença, com a realitat i com a metàfora, en l’entorn pròxim; i s’envola cap al nord i cap al sud, mar endins i cel amunt. La llum em du avant, m’indica el camí.
Viure a la seva casa de la Drova l’ha distanciat de les capitals literàries, però creu que ha estat imprescindible per generar els seus llibres?
Viure a la Drova –un racó de món real i fantàstic alhora– m’ha permès ser com soc, i sí, aquest lloc humil m’ha regalat el temps i la vida per a sentir-me poeta. Potser en una gran ciutat m’hauria perdut, no sé si per obscures clavegueres, per carrers laberíntics, per cels multicolors, o entre grises soledats.
No és un home de ciutat?
Les ciutats m’agraden per a passejar-les, per a mirar-ne les misèries i admirar-ne les grandeses.
N’ha parlat molt, de grans ciutats, com Nàpols o Marràqueix. Són dues ciutats cruels, dures...
Ciutats com les que m’acabes de dir són ciutats amb una grandíssima tradició, on el passat està present i es percep vivament, no com a arqueologia sinó com una cosa realment viva, actual, present, en l’actualitat que elles mateixes representen en tots els seus sentits: crueltat, bellesa, emoció, sorpreses... Tot això és el que sap dir la poesia.
Com resumiria per a un lector neòfit el contingut global de la seva obra?
La veig com l’expressió compartible d’una visió aparaulada de la vida, perquè la literatura són paraules escrites per a ser ofertes als altres.
Vostè ha parlat amb molts mestres del passat de diferents tradicions. Com veu l’evolució de la literatura catalana des del seu començament?
Com una contínua voluntat de ser. Una ànsia canviant de ser, vull dir. Crec que aquesta ànsia de deixar escrita la pròpia manera d’existir, d’estar present, és la que li dona sentit col·lectivament, també personalment.
Quin és el moment o el poema més epifànic que recorda i per què?
Com en tot en la vida, no n’hi ha un només, n’hi ha una col·lecció. N’hi ha aquells, moments o poemes, que m’han fet gaudir bellament de l’instant, que m’han permès seguir vivint, que m’han descobert una meravella, que m’han fet tremolar de goig, que m’han regalat un somriure feliç, o una rialla.
Val la pena viure sense poesia?
No puc concebre la vida sense poesia, però afegiré que viure sempre paga la pena, perquè és un regal que ens ha sigut donat. I això no és menyspreable.
Deia Horaci que la poesia ensenya o enganya...
La poesia ajuda a millor viure, a voler-nos i saber-nos lliures. Per això té tant de sentit.
Quin és el seu concepte de llibertat?
Per mi van unides la llibertat personal individual i la col·lectiva. No hi ha una sense l’altra. Llibertat vol dir precisament, ser lliure per pensar, per sentir, per voler... En resum, per estimar la vida sent cadascú qui és sense perjudicis. Per això la poesia té tanta importància.
Quina?
La de permetre’t
ser qui ets i compartir-ho amb els altres.
El que planteja és gairebé una fórmula màgica, d’interpretació psicològica.
Només des de la llibertat és possible aquest diàleg entre la pròpia manera de ser i de transcendir la soledat de l’individu perquè no som res sense els altres. A mi m’agrada dir que som éssers sols. Per això ens agrada tant la companyia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.